jordi guardans biografía   comentaris   poesia   música   recitals   recull   contacte
Comentaris Foto. Martí Fradera 2008

comentaris

<< Feia temps que no teníem davant un llibre de poesia que arribés tan endins, pel compromís entre vida i poesia d'una forma tan potent, personal i universal alhora. Un regal al concepte més genuí de poesia i un plaer haver-lo llegit. Enhorabona!

>> Contra venena et animalia venenosa deu el títol a l'obra de Iohannis Aegidii Zamorensis: Liber contra venena et animalia venenosa (entre 1289 i 1295). El llibre consta de dinou tractats , secundum ordinem alphabeti. És un llibre de verins, però no de verins a l´ús, perquè curiosament només dedica dos tractats al món mineral i dotze al món vegetal. La resta de tractats estan dedicats al món animal , on hi inserta animals terribles, animals mítics i animals quotidians >>.

Teresa Pintó. Web oficial del Gerard Quintana. 10/ 2/ 2009.

<< Et volia demanar, si et va bé, que em fessis un petit text sobre la teva vinculació amb en Jordi Guardans i alguna nota sobre aquestes dues cançons a partir de poemes seus, per a un article que es titularà "El dinar dels muts" i "He perdut el mar": Jordi Guardans & Gerard Quintana" on parlaré, a més, de la seva vinculació amb la música i del seu nou llibre (feia temps que un llibre de poesia no m'arribava tan endins, per la seva lluita entre vida i poesia d'una forma tan potent, personal i universal alhora) >>.         

Maria Teresa Pintó. Correu electrònic adreçat al Gerard Quintana. 3/ 2/ 2009.

<< Vaig conèixer el Jordi Guardans al davant de la Catedral de Barcelona, en una entrevista per parlar del Forum de les Cultures d'una manera crítica i subjectiva, amb la revista "El triangle". Ell portava un esparadrap al front amb una paraula escrita: TENDRESA.
Han passat uns quants anys i uns quants llibres. A partir d'aquella trobada vam mantenir el contacte, de fet aquell primer dia no trobàvem la forma d'acomiadar-nos. Em va passar un llibre seu, El Rèquiem blau. La seva lectura em va resultar tan entenedora i transparent que m'abraçava de cap a peus. Cada poema em cantava la seva melodia i cada paraula prenia el seu sentit més profund, amb senzillesa i sense hermetismes. El Jordi em va dir més endavant que quan agafa un llibre de poesia i a la primera pàgina ja ha de menester el diccionari més de tres vegades, l'abandona tot seguit a la prestatgeria.
La darrera faceta que vaig conèixer del Jordi Guardans, és la de compositor. Maria del Mar Bonet o Ester Formosa han enregistrat les seves cançons, per exemple. Però fins ara, de moment, sempre que he tingut alguna paraula seva a la boca ha estat després d'haver posat música a algun dels seus poemes.
El primer impacte d'El Rèquiem blau, es va traduir en dus cançons fruit dels poemes d'aquest petit gran llibre. Van ser, "El dinar dels muts" i "He perdut el mar". Del primer em va captivar la tendresa amb la qual en Jordi cuina els seus versos per a una societat comandada per la por. Del segon, em va impactar aquesta metàfora resolta en el vers: " (...) que el mar de llàgrimes és el mar", un mar que el poema diu adormit. D'una manera instintiva tot va prendre forma, i fins avui segueixo implicat en la poesia d'en Jordi Guardans, sempre amb algun projecte i alguna complicitat pendents.
Recordo d'ell fins i tot els llibres que no ha publicat, com El diccionari de les sabates gastades, o els publicats, Abbà, Planeta Balalaika, Els àngels i el perill, Montserrat..., i fins i tot recordo els que encara ha d'escriure, n'estic segur, allà al seu deliciós espai de l'Eixample en companyia del Secretari, netejant la vida de qualsevol verí >>.

Gerard Quintana, per al seu web.

<< He leído con el  corazón  -porque son anunciaciones- tus versos Contra venena. [...] Tiene la originalidad profunda de las obras que marcan un estilo. Me fascina tu mundo lleno de ángeles y anunciaciones, musical y órfico ( "envenenat de boira adulta") como unas Elegías de Duíno. Lo he leído en voz alta y en voz baja para sentir mejor su musicalidad ( "acompanyada d'unes ales, d'unes ales, d'unes ales") y esos cambios repentinos de tonalidad que despiertan la emoción irreprimible del lector: "una estranya malaltia, mig de boig, d'enamorat i de poeta...".[...] Me han acompañado tus nevadas, tus luminarias y tus hogueras; y también los azules que te son tan queridos: "flors blaves", creus blaves". Gracias por ese libro, Jordi. Están en él todos los símbolos y transportes y sonidos que hacen tu lenguaje de poeta tan original. Renuncio a hablar del trabajo de artesano paciente que hay en esta obra de arte, porque sé que no te gustaría ponerle precio a tu regalo. Creo que la crítica reconocerá que este libro sólo puede darse en la madurez absoluta ( técnica y humana) de un gran poeta. Tienes un mundo interior rilkeano -iluminado con una luz de retablo- pero desde tu claustro de poeta mediterráneo se divisa la "mar blava". Gracias. sigue adelante. Más lejos no puedes llegar, pero nos descubrirás otras anunciaciones >>.

Mauricio Wiesenthal. E-mail, 16/ 12/ 2008.

David Castillo. L'entrevista. "L'important és la bondat i ens arriba nova de trinca". "Avui", 27/ 12/ 2008. (Secció: Diàleg). A propòsit de la publicació del poemari Contra venena et animalia venenosa.

<< Un poeta, que ha aconseguit en uns pocs llibres i en una controlada dicció, construir un món personal allunyat del somatent, de la crida de les modes i escarafalls de capelles >>

<< Una recerca que l'empeny a rebutjar la banal superficialitat i que li fa plantejar conceptes i mons alternatius, lluny de la massificació adotzenada. (...) La veritat d'aquest poeta és la d'algú atent al temps i a les remors siderals que hi circulen. En els cinc llibres publicats fins ara, Jordi Guardans s'ha construït una imatge de poeta sòlid, que des dels marges de l'actualitat, però sense defugir-la, diu coses diferents, i combinant gèneres i veus, basteix un món original >>

<< Jordi Guadans és un poeta outsider, de veu original. De fora dels circuits >> 

<< ens sorpèn amb un llibre compacte, sòlid, difícil, de lectura que no ens deixa indiferents. En una poesia de la crisi (de l'ésser humà) i, a l'ensems, és reflexió sobre la crisi de la poesia (local i universal). Poesia de la crisi i crisi de la poesia. El llibre Contra venena et animalia venenosa és una col·lecció de nou poemes extensos, que el poeta anomena "anunciacions", que construeix un relat en clau, d'iniciació i crònica. Escrit amb una atenció mètrica considerable, són tirades llargues d'endecasíl·labs (7+4) que expliquen els moments d'ascens i crisi, les anunciacions més significatives d'una vida. Els poemes inspirats en el real, en una dimensió de la realitat que es pot relacionar amb l'irreal foixià, s'adrecen al lector en primera persona >> 

<< Així, de bon començament, ens proposa l'alternança de mons i identitats en funció de moments vitals o de posicions davant del món: la innocència o el verí. Aquesta és l'oposició central que desenvolupa en el llibre: entre dos mons, entre dues concepcions de la vida, que la condició de poeta li permet de conèixer i denunciar >> 

<< El llibre s'organitza a l'entorn de tres nuclis: (...) els moments de revelació associats a determinades aparicions que són sinònim d'anunciació. (...) La reflexió metapoètica (...) Per últim, destaca el rebuig d'un món de convencions petitburgeses i actituds panxacontentes >> 

<< Contra venena et animalia venenosa és una confessió i alhora una indagació. El poeta explora una trajectòria vital. Són anunciacions de fets extraordinaris en l'existència, i que provoca dues lectures complementàries: una de privada i una altra de pública. La primera és accessible al mateix poeta i potser a un cercle restringit dels qui han compartit l'aventura, atenta als fets més destacats d'una vida en la qual es distingeix el dolor i les poques, intenses alegries. La segona és la que ens permet llegir el text de lluny, amb més distància respecte l'anècdota concreta (escapar-ne), i és la que ens remet a la recerca del sentit d'una existència, que adquireix el valor de la mítica flor blava dels romàntics. Si d'una banda podem pensar en el Walt Whitman de "Song of Myself", que s'enfronta a un mirall del sentit d'una vida i acaba comparant-se a un voltor que fa crits "intraduïbles", de l'altra albirem ecos del Hölderlin aïllat indagant, la relació amb l'absolut. Com deia Whitman a "Sang of Myself", " The clock indicates the moment- but what does aternity  indicate?" [ El rellotge indica el moment, però què indica l'eternitat?]. Guardans ens fa navegar per un temps racional, l'evolució en els estadis temporals d'algú coetani, però barreja dimensions del temps, en la doble temporalitat que marca el joc entre l'instint i l'eternitat, el fugaç i el que resta. Com és sabut la tasca central de Hölderlin és la identificació d'un Déu, no en un sentit de la religió tradicional, sinó com a noció d'absolut. Dues figures clàssiques, Empèdocles i Diògenes, ofereixen el correlat per exemplificar les dificultats d'aquesta tasca: el dubte de trobar la certesa i la consciència tràgica del destí de l'ésser solitari. Com deia Hölderlin: "només un mateix pot entendre Déu". Jordi Guardans no és un poeta creient en el sentit tradicional, però sí accepta la presència d'una dimensió sobrenatural en l'existència. Ho aclareixen en part dos dels epígrafs inicials de Christine Kaufmann: "La fascinació d'una presència", "La transparència de l'invisible". En el llibre domina aquesta doble oposició: presència-absència, el que es veu i el que podem intuir o endevinar. La realitat tangible quotidiana i una altra que pot semblar imaginada o intuïda en un moment de transcendència, però que són experiències viscudes, intuïdes molt realment. Així, les referències religioses a Jaques Maritain es barregen amb les surrealistes de Jean Cocteau, creant un nivell de diàleg enriquidor >>  

<< pot ser llegit (l'episodi de la 2a. anunciació) literalmet, com un esdeveniment transcendent, vist i viscut pel poeta, i també com una possibilitat oberta de comunicar amb altres mons a partir de la figura simbòlica, un missatger que ens arriba del més enllà. Som a les envistes de l'àngel "de la llum i del somriure", que és una experiència decisiva en l'aventura vital que narren les anunciacions i un dels moments més importants en aquesta presa de consciència per part del poeta i del progrés envers una gran realitat. De fet, remet a una de les paraules claus en el llibre, "anunciació". "Àngel" deriva del mot grec angelos, que significa missatger, i no és casual que Guardans l'utilitzi en el títol de cada poema. A través de la posia l'àngel ens desperta, ens remet o ens descobreix una altra realitat, ens ajuda a entendre la nostra >>

<< No som davant d'unes "memòries", sinó que estem llegint una indagació singular en experiències transcendents. I són transcendents perquè són fonamentals en la particular aventura vital d'un ésser humà, i perquè marquen moments de trànsit i progrés, de crisi i superació >> 

<< Un altre tema significatiu i reiterat a Contra venena et animalia venenosa és la reflexió metapoètica. Poden ser les al·lusions al mateix llibre que llegim, com un joc de miralls que ens atansa al moment de la redacció i lectura del poema. Però sovint reflexions sobre la funció de la poesia en un món enverinat >>

<< un dels detalls més poderosos, que travessen el llibre de cap a cap, és la renúncia a un món bajà, la proposta d'una realitat alternativa, la creença en un món no perceptible pels sentits, els plantejaments que voregen la utopia >>

<< Com és el cas dels grans visionaris, des dels romàntics alemanys fins a Whitman i García Lorca i Foix i Breton, Jordi Guardans aprofita una experiència física per efectuar el salt a un altre nivell de realitat, presidit per una concepció de l'amor >>

<< La sèrie de nou anunciacions són una larga confessió en monòleg. Els epígrafs introdueixen una noció de diàleg i conviden a fer participar el lector gaudint de l'intercanvi epistolar entre Cocteau i Maritain. "Verí" té un doble sentit: dins l'aventura personal, al·ludeix a les ascensions i il·luminacions que provoca la malaltia, que permet accedir a una llum meravellosa i a un infern horrorós. La superació arriba per la medicació o l'escriptura. Però en un sentit més ampli, d'abast col·lectiu, es refereix a la maldat del món, com ens diu l'última anunciació. Experiències íntimes de radical intensitat empenyen Jordi Guardans vers el noconformisme i una idagació de solucions alternatives contra el verí de la vida quotidiana, feta de conxorxes, abdicacions i maldats. Hi ha un enfrontament entre el món de la infantesa, de puresa i innocència, i el món adult, marcat pel verí i la conformitat. Llibres com Contra venena et animalia venenosa, entre la revolta i la tendresa, confirmen l'orientació d'aquest poeta. Tracen un meridià alternatiu, el qual indica una possibilitat de progrés des de les situacions de xoc emocional i físic, fins a moments d'intensitat i descoberta. Jordi Guardans, poeta poeta, sense concessions a la galeria, amb voluntat i força, aconsegueix de presentar-nos un singular trajecte vital i les seves raons de vida i lluita. Per compte d'un Altre. O de tot l'Altre >>.

Del pròleg "Jordi Guardans, entre la revolta i la tendresa", d'Enric Bou a Contra venena et animalia venenosa. (Providence, 11 de setembre, 2008)




<<Espero conocerte un día personalmente, porque tengo una curiosidad infinita por saber si nuestros ángeles se reconocen. He leido con emoción el libro. Y lo he llevado conmigo en mis paseos entre las campanas del Pi y las de Santa María: 'Passeja amb mi sota la Lluna del perdó…'. Los ángeles del Exilio me han llevado hasta Banys Nous y los rincones de la antigua judería.
Las antologías suelen poner al descubierto las ausencias del ángel (el ángel es revelador incluso en su silencio). Pero en esta antología de tu obra ocurre lo contrario: hay una voz coral (¿hay algo más angélico que el coro?) que sale del fondo de tus versos, convirtiendo las contradicciones humanas en polifonía.
De todos tus versos (sangre y agua, pena, barro y cristal y fuego) me gustan más los 'invisibles' (ya me entiendes, los que están hechos de aire, de llamadas que se lleva el viento, de luz de cuna, manos vestidas de ala, de blancos que pasan sobre el blanco, de esas plumas que pierde un 'vell colom a l'alba'). Los invisibles -como decía Rilke- tienen ya la feina feta. 'Si arribo a vell morint-me de fred, voldria que m'acabés de matar, allò que fa la neu més pura'. Sólo alcanza la nieve quien encuentra a la Magna Mater en la montaña blanca. Pietà. (…)
En la introducción de Carles Guillén -intensamente sentida, escrita a vuelo de ángel- he disfrutado mucho las referencias al maestro Ors. (…) También me parece vislumbrar en tu obra la llum del llum de Llull. (…)
Creo haberte dicho en otra ocasión cuánta luz para volar encuentro en tu Rèquiem blau que, en su exaltación, me hace soñar en los cielos nocturnos de Van Gogh. Però hay otros muchos versos tuyos que me llegan hasta este rincón sin tiempo donde intento vivir. Me parece extraordinario, en toda su pureza desencantada, 'Als set anys se'm va escapar el barquet que tenía…'…Los barcos de los niños en los estanques, mi buen amigo, se van siempre con Rimbaud.
Lo que más me llega de tu obra, querido Jordi, es que despierta las alertas de mi vida y, como soy viejo, ya puedes pensar que tengo la vigilia más larga que el sueño. El ritmo de tus versos -lo más peligroso del ángel- hace temblar a la llama bien guardada de mi corazón. 'Cavalco, cavalco, l'amor que m'espera…sóc terra molt vella les nits d'utopia'. Delirio de lluvia, magnífico temblor ángel. O la rondalla en octosílabos: 'A caçar va un caçador/ en un dia trist de veres…'.
Me gusta mucho la idea de unir el ángel al perill. Del ángel son miracles i mirallets. Pero del ángel es también la mirada que no engaña. (…)
Un fuerte abrazo, amigo. Que el Hombre te conserve 'la teva veu ja tan cansada de defensar l'àngel que portes' (permíteme el juego con tus propios versos). (…)>>

Mauricio Wiesenthal. E-mail (19/1/2007) a propòsit de l'antologia Els àngels i el perill.

<< Sens dubte, es tracta, com diu Pere Gimferrer al primer dels tres llibres esmentats [ El Rèqiem bau (20002)], d'una veu 'inconfusible i única'. Sorprèn la forma com Jordi Guardans és capaç de forçar la lògica del llenguatge sense perdre ni un bri d'humanitat. Als seus poemes hi ha una riquesa verbal enlluernadora i una varietat de registres sorprenent. En alguns d'aquests poemes, hi veiem una gran afinitat amb les cançons que Ester Formosa, el mateix autor i jo hem triat per a aquest disc. Guardans ens va passar a l'Ester i a mi una gravació on ell mateix, acompanyant-se del piano, cantava les seves lletres i les seves músiques, i tant les unes com les altres ens van fascinar. Hi vam veure aquesta veu inconfusible i única de què parlava Gimferrer. De fet, una de les cançons és inclosa en el seu darrer llibre [Abbà (2006)], i alguns dels poemes podrien sens dubte convertir-se també en cançons. S'hi mesclen i hi conviuen un to elegíac i un humor que la imaginació i la tendresa no deixen arribar al sarcasme. I és admirable com, per a cadascuna de les lletres, Guardans sap trobar una música personalíssima i d'una varietat formal que s'ajusta perfectament als textos. Ester Formosa i Maurici Villavecchia han cregut que, després de col.laborar en altres recitals i gravacions, les cançons de Jordi Guardans encaixaven perfectamen dins una trajectòria i uns interessos molt personals, i per això han emprès aquest treball amb entusiasme i una gran il.lusió.>>

Feliu Formosa. Introducció al CD 'Ester Formosa canta Jordi Guardans. Sola com el poeta'. 2007. 

<< Això s'ha de llegir agenollat !!! és genial !!!!!>>

Daniel Sesé (Túrnez &Sesé). E-mail (14/11/2007) a propòsit de la cançó 'Romanç del transvestit'.

<< (...) Com podeu veure, es tracta d'un autor que, tot i moure's lluny dels cercles culturals més convencionals, ha aconseguit fer-se un lloc en el panorama poètic de casa nostra.
I no és fàcil, perquè la poesia de Guardans reflecteix un món molt personal que la fa especialment críptica. El lector té la sensació que li manquen claus per a desxifrar-ne el sentit. En contrapartida, el poeta ens regala versos amb un alt sentit del ritme i una musicalitat corprenedores, alhora que dibuixa un univers amb una imatgeria molt suggerent: 'Naixerà, prematura, per l'autopista que no va enlloc. Conduint la mare en pena, el seu part tindrà regust d'alcohol, ginebra, enrenou, ambulància, crit de sirena: serà antena més alta que l'atmosfera'.
El poeta intenta desxifrar una 'altra' realitat, amagada sota noms com destí o atzar i que a Abbà s'omple d'imatgeria religiosa (àngels, inferns, màrtirs, ànimes, messies) interpretada des d'una perspectiva heterodoxa. Guardans construeix un cosmos poètic -mai millor dit- on hi apareixen també estels, Vies làcties, extraterrestres, astronautes… I per sobre de tot un Abbà (el crit d'ajuda de Jesús a l'hort de les oliveres) s'erigeix com una potència paternal: 'Abba, que em costa molt d'imaginar-te/ quan cerco sort amb cartes dels teus àngels,/ jugant amb foc, l'infern de massa dies,/ perill d'amor, perill de la tendresa,/ putes amb por m'ensenyen el perill.'
L'amenaça sempre està present, la de la realitat quotidiana que ens allunya d'aquella més primigènia, innocent, que perdérem a la infantesa, gairebé al moment de néixer i que, potser, només recobrarem al llindar de la mort. El paper del poeta és intentar expressar-la, tot i que només pot ser dita a través de metàfores i, sovint, només amb els silencis: 'hi ha dues paraules/ simultànies,/la paraula oficial,/ la que és paraula,/ i la que és d'un alfabet/ que calla, malgrat/ que molts poemes en silenci/ la destaquin.'
No estem sols, però. Al nostre voltant, els àngels. I homes, com el mariner i el jardiner, que mantenen una espurna d'aquesta bondat essencial. Encara hi ha lloc per a l'esperança: 'Som lluny de l'infern/ i del temporal/ que neteja el mal/ per no patir mai/ enmig de l'espai./ Com aquell mirar/ d'aquell mariner,/ d'aquell jardiner/ que ens va enamorar.' (…)>>

August Garcia i Orri. "El 3 de Vuit" (20/10/2006) a propòsit d'Abbà.

"El meu món està ple de visions reals, bones i dolentes. És evident la meva devoció pels àngels, però també parlo sempre de la por que em fan els llops, siguin aquest esperits, cardenals o ganivets amagats (...) El poeta parla amb la metàfora i jo la utilitzo, per al bé i per al mal. Però tant les devocions com les pors que he dit són reals com el despertador de la tauleta de nit."
"Els psiquiatres i l'avenç de la psiquiatria, el coneixement del cervell, són molt importants. Però alerta! tenia una amiga monja de clausura carmelita, la Christine Kaufmann, que acceptava que Santa Teresa i Sant Joan de la Creu avui estarien tractats amb Leponex."
"El poeta és aquell que se sorprèn per coses que a l'altra gent no li sorprenen. Des d'aquesta dimensió el poeta és una mena de mèdium. Dins de la realitat hi ha un moviment que el poeta ha de caçar amb metàfores."

De l'entrevista de Martí Farré a "El triangle"(11/04/2005)

<<Aunque soy lento leyendo en el 'blau' (leo deprisa en otros colores que me despiertan menos emociones), creo que ya llevo en mi pañuelo algunas lágrimas de tu bellísimo libro.(…)
Gracias por El Rèquiem blau que, a pesar de su delicado tono elegíaco, me ha recordado dulces momentos de infancia, cuando mi abuela entraba a despertarme oliendo a nomeolvides azules. Encontraste, amigo Jordi, el perfume que buscabas para la fiesta de la poesía. Y encontraste también ese secreto que, para mí, es la clave de la buena poesía: las palabras nuevas en las viejas (el Magníficat, de la mare de neu) y las elegías tristes que se vuelven canciones alegres (set dies malalties…set dies alegries).
No sé si, en algún tiempo lejano, fuiste amigo de Novalis en 'el jardí de flors blaves de l'exili', pero yo diría que has sido también compañero de Heine y de Rilke, de Durero y de Brahms. Quizás encontraste estos ángeles en tus paseos por Barcelona -ciudad angélica- o en algunos retablos de aquellos maestros que llamaban 'primitivos' y que pintaban con un temblor de alas.
Veo que, delante de la belleza, presientes la muerte. Quizá porque somos hijos de una época matricida que olvida y mata las abuelas. Pero compartimos el amor y la esperanza del mar (incluso el de lágrimas). Y no me deja tristeza sino calor este Rèquiem tuyo, donde -en medio del frío- aparecen tantos niños y tantas calles iluminadas, como un paseo en la noche de los misterios navideños.>>

Mauricio Wiesenthal. E-mail (30/1/2005) a propòsit d'El Rèquiem blau.

"No fa pas gaires anys que vaig trobar el poeta en un pis de la Plaça de la Catedral. Jo feia cua en una tanda d'entrevistes que havia organizat un setmanari al voltant de l'imminent Forum de les Cultures. Ell era l'entrevistat anterior.
Quan vaig acabar vam marxar tots dos junts, i des d'aquell dia sé que no ens tornarem a separar mai més. Em va regalar un tresor anomenat El Rèquiem blau i una muntanya de nom Montserrat. Més endavant em va fer confident del seu, inèdit i enginyós, Diccionari de les sabates gastades i em va deixar tastar les crues meravelles del seu recent Abba.
A hores d'ara, puc dir que la poesia d'en Jordi Guardans ha passat a ser una peça fonamental del meu engranatge vital i també de la meva obra.
Gràcies amic."

Gerard Quintana.

<< Només per la primera part, de ritmes accentuals insòlits, que hem estat molt pocs a freqüentar en català, coneixem el motiu d'aquest Rèquiem blau: es tracta d'una elegia, i cal llegir-lo des d'aquest angle personalíssim, tot i que les dades objectives de la figura evocada ultrapassin el clos privat.
Però de qui parlen aquests poemes no és d'una nissaga, ni menys encara d'un nom i d'un cognom, sinó d'una persona concreta, del seu paper en l'imaginari afectiu -i en la realitat afectiva i efectiva- de l'autor.
El desplegament -amb aptesa singular- d'aquelles mètriques inusuals a què acabo d'al.ludir cedeix després ràpidament lloc a una escriptura molt més el.líptica: sense la primera part, les altres només ens permetrien d'entrellucar el detonador del mecanisme, i, disparades com són en direccions diverses, esdevindrien, a voltes, hermètiques. Inversament, la presència de la primera part atorga ple sentit a la desfilada d'imatges com 'La Joana d'Arc del carrer Perill', i assolim així, d'un costat, el territori de la revolta i de la subversió moral, i, de l'altre, el jardí arrasat de la tendresa.
Sobta, sempre, la capacitat d'atènyer el nervi viu del líric genuí: en gairebé deu anys de silenci públic, d'ençà del seu darrer lliurament editat, el poeta ha conquerit no tan sols una versalitat expressiva gens habitual, sinó també una seguretat de to que no exclou la vulnerabilitat que no estalvia, si s'escau, ni la invectiva ni l'enigma.
La veu és, a la seva manera, inconfusible i única: els mots són a vegades torbadors, o bé per inesperats o bé per canviants tornassolats, com si el poeta tingués el do de trobar sempre el viarany de la fuga cap a contrades inaudites.
Tot plegat és indubtablement un plant; però el poeta es dreça i increpa i percaça i finalment es retroba tot sol amb si mateix, a l'espill del poema. és llavors que els lectors veiem que té la nostra cara.>>

Pere Gimferrer. Pròleg a El Rèquiem blau. Ed 62.  Els llibres de l'Escorpí. Poesia, 195. Barcelona, 2002.

<< Benvolgut Jordi,
t'agraeixo el privilegi d'haver pogut llegir Montserrat així en lletra encara tendra.  és un llibre molt ambiciós i no poques vegades aconsegueix d'inscriure's i cabdellar la mateixa llargada del temps.
Aquests dies he estat escrivint sobre Montserrat i la veu verdagueriana de les muntanyes i les torres amb creu de Gaudí i l'amontserratament de les ruïnes que veu Maragall en Gaudí… Per això m'ha agradat molt de llegir la mena de Montserrat tan genuí (amb la llana blanca, la molla blanca del pa, l'ànima massa blanca i les veus blanques…) que aixeques en aquesta columna de text, estrat a estrat. Els estrats els aixeques, però els aixeques de dins. De vegades el teu llibre em recorda a aquestes cates que extreuen els geòlegs en forma de llarguíssimes i profundes columnes de sediments. (…) >>

Perejaume. Carta (6/10/2002) a propòsit de Montserrat.