T’escric des de Granada

T’escric des del Paseo de los Tristes
on van els que han perdut sort i sabates,
descalç com Boabdil des de l’Alhambra
m’han saquejat la casa i la bellesa
amb un atac que no me l’esperava,
gavinetada d’aigua de rosada
d’un home platejat com un miracle
de lluna regalant mil meravelles,
de lluna regalant mil meravelles…

Dimonis emprenyats si m’enamoro:
s’encèn la casa bona que m’espera
i acaba cremant sempre l’alegria,
t’escric des del Paseo de los Tristes,
t’escric des del Paseo de los Tristes…

I plora Boabdil des de l’Alhambra
i no l’importa que li diguin dona
o que és un guerrer dolç, impresentable,
tenir el cor de mel i què? Què passa?
i l’home que m’estimo és ja desfeta,
el seu dolç calçotet que se m’escapa
tot ple de penes, llunes i d’estrella
i de besades plenes de fortuna
i de besades plenes de fortuna…

Pregària d’una nit desesperada,
de mort valenta, blanca i sentenciada,
records del sacrifici necessari
escrit en el petó que sempre porto,
amor enamorat de l’aventura,
estranya fam de llum assedegada,
bevent camins perduts per tornar a casa
t’escric des del Paseo de los Tristes,
t’escric des del Paseo de los Tristes…

T’escric i t’escriuré des de Granada
quan s’hagi mort de nou una besada.