La burilla

Tota ella era de lluna,
en sentit platejat,
els ulls donant fortuna
als que havien plorat.

Si veia una mirada
molt bruta al davant,
era porta tancada,
les rates fàstic fan.

No era venjativa
amb els que feien mal,
cremava una oliva
i ho feia tal com cal.

Era bona cuinera,
cuinava bona sort,
menjar de primavera,
pels bruts feia llop mort.

Era la ben plantada,
la planta dels estels,
creixia amb mar salada,
regust de caramels.

Perfum de les flassades,
de penes i llençols,
ballava a les albades
pels que ploraven sols.

Vestida molt senzilla
acompanyant l’atzar,
de la vida era filla
va néixer com un far.

I mai no es va sorprendre
del món i dels taurons,
tan sàvia que va aprendre
a imaginar nous mons.

Nous mons i nous planetes,
contactes de germans,
cremant guspires netes
per estendre les mans.

Somniava extraterrestres
més bons que el sucre dolç,
entrant per les finestres
com si fossin la pols.

Però estava malalta,
més vella que la neu,
la febre era molt alta
fins que va dir-me adéu.

Cendrer on està enterrada,
que ja se m’ha acabat,
burilla desitjada
del tot me l’he fumat.