1

Si vaig al Dresden del crim quan dansa
pot ser en el fons que el meu fràgil crit
pagui el rescat de joguines noves,
la vida em mana, tendresa dreta,
que vagi allà per beure d'una aigua
i me l'estimi perquè és casada
amb la promesa del transparent.
Hi ha un pou profund amagat a Dresden,
molt ple de pistes per alegrar-se,
àmbit d'amor per rentar tot l'ara.
Haig de ser fort al matí difícil
i carregar l'home que tant costa,
em va venint tota l'esplendor
del cel, del núvol que se'm regala
per recordar-me, ser consciència
d'ànima adulta mig adormida.
És viu el somni que fa més somni,
fa vent de llum, a cops ve de cara:
em porta a Dresden el tren dels nens.

2

Aquella nit d'horror, llum salvatge
deixant els cossos de fills i mares
al plat dels llops. Moltes dentadures
il·luminades, Dachau o Dresden!
Haver plorat i al despertar-me
porto camisa blanca i amb sang
que un nen m'estira ple de fermesa.
Ben decidit, sap bé com pujar-me
al tren que porta al centre de Dresden.
No sé per què, com si fos viatge
per arribar a un Nadal etern
malgrat el crim. Festa celebrada
per tots els màrtirs, la nit salvada.
Eterns pessebres, parts a les venes,
posem antenes sobre tenebres

6

Damunt del cel sempre hi ha una cosa
de monestirs, ulls que s'agenollen,
plens de pobresa tenen poder,
saben molt bé com han de mirar-se
en el mirall de la vida d'ara.
Fins que el reflex no sigui principi,
sigui dibuix d'un misteri tendre
que és important en el magisteri
d'anar callant. Perquè té criteri
d'on ve la música innovadora
que infon la llum per saber esperar
l'espai ardent que l'amor demana
llegint als núvols el temps que falta.

No pas els núvols d'on vénen bombes
sinó els que estimen i són a sobre,
els que són fets de la gran presència
serena, dolça, la que fascina
planeta enllà. Ens ve insistència
de ser habitants d'aventura curta
en el món fosc que ens envolta encara,
amb el terror d'una guerra esclava
de les muntanyes més submarines,
on neixen vides amb consciència
del mal que fan, terra endins caminen
i arriben lluny per les clavegueres
dels rius que han mort amb verí de ràbies.

Hi ha un nen petit dins d'una persona
musicalment molt agosarada,
va contactant amb gran alçada
de l'aire mut, el que tot ho parla
parlant d'amor amb camisa blanca
i encès anhel, no sembla terrestre.
A la finestra posem rellotges
marcant el temps amb les busques rares,
les més humanes, resulten bones
davant del sol, si tenim en compte
la multitud de sols per planetes
fèrtils de llar, d'atzar que es programa
des de la Bíblia a l'Alcorà.

No es pot fer més que resar i resar
i això als convents i també als prostíbuls
ho saben bé quan veuen tristesa.
Cauen palaus, temples i senderis,
s'escampen bojos desesperats
tot és molt fosc davant de l'església
morta a la nit, bombes, enfonsada
resant l'adéu, un adéu que inspira
el mirall nou que ara ja respira
arbreda endins, vora un rierol
tan transparent com tot l'invisible
que ens vol lligar sense fer preguntes,
amb les mans juntes. Sabrem resar.

41

Dresden Molkerei GebrüderPfund

La vida humana creix alletada,
tot fent costat al cor que tremola,
beure la llet és trobar el camí
que porta pau entre núvols rúfols
de ben a prop, on la llet ajuda
un estimar en la plenitud,
no callar res, res per amagar-se.
Es neix segur per sentir-se onada,
o més endins, per sentir-se arbre,
o tot plegat, mort i la bandera
d'algun moment de gran transparència
on som la llum. Sants que se'ns escapen
totes les nits amb la llet salvada.
Salvar la llet, llet salvant la vida
en sentit blanc, flors de l'ametller
molt puntual en florir alegries,
davant la por que sempre castiga.
Ens aferrem a pau insegura,
tenim llavor per ser nous humans
amb un temps nou per obrir la porta
on hi ha amagats gots de neu calenta.
Present incert, no sabem què passa
perquè ignorem de la sort la mida.
Qui digui sort sap que és solitari
en el seu lloc, i serà acusat
d'aventurada prenyada veu,
la que s'ha vist, fraternal i dolça,
rentant amb llet molta pena antiga.
Ningú s'ho creu, sempre hi ha el nounat
plorant a crits el seu nou viatge,
pregar és això i sovint s'oblida.
És natural, tot és un impacte
de no arribar, de no estar a l'alçada
del mal de viure, sempre salvatge,
i persistent, si la llet no ajuda
canviant la sang per fer-la més mansa.
La lleteria, petó de Dresden,
respira sort per la mort que inspira,
és una mort que ha deixat empremptes
durant molts segles de feina pura,
amb bona llet protegint les cases.
S'hi ha instal·lat com en els bons temples
l'alè de ser, d'acollir esperances,
àngels petits que són criatures
pertot arreu en rajoles bones,
i molt valents mostradors de conte
que lluiten molt per acabar bé.
Així acull un pelegrinatge
que és molt devot a allò que suposa
la llet intensa, la que suplica,
la que ens ajuda, la que ens indica,
la que batalla, la que ens conforta:
"Dorm, dorm ferit, la llet és serena."
La lleteria fa que perduri
el sentiment de sentir-se mare
de no sé qui. D'algú bo que plora
trobant-se fora del seu camí.

PRIMERA ANUNCIACIÓ

“Potser que hi hagi falses anunciacions,
gràcies d’un dia, autèntics trencacolls de
l’ànima, abisme, abisme on ha anat a
abocar-se l’ocell esplèndidament trist de la
divinació”.

André Breton. Nadja.

“Recórrer al somni no vol dir marxar de
casa; significa escorcollar el graner, on la
nostra infància prenia contacte amb la
poesia”.

Jean Cocteau. Carta a Jacques Maritain.

A la cambra de jugar de casa meva
a la nit sentir un senyal de llumeneta,
plens de cel els papers blancs quan jo hi anava
amb el llapis impossible de guspires,
molt content d’aquell contacte, de la crida.
Paper blanc, de blanc escrit, blanca lectura,
carta molt familiar, bonica, clara,
amb el nom que jo tenia, diferent
al que em deien al voltant tota l’estona.
El bateig d’aquesta vida era fictici,
tot plegat un simulacre: aleshores
era un nen i el que sentia més de veres
era el nom que encapçalava aquella carta.
Dir-me el nom a mitjanit la meravella,
recordant una bellesa inolbidable,
ja no era un estranger en el viatge,
llum intensa de vaixell Stella Solaris
navegant per tots els mars mediterranis
dibuixats al cel content, amb un llenguatge
invisible com el cor de criatura
que no parla, que no parla, que no parla.
Vaig callar com vaig poder durant tres dies,
o tres mesos, o tres anys o tres-cents contes,
vaig quedar-me mut del tot per defensar-me
per no ser mai traïdor d’una paraula.
La família de gent semblava estranya,
tots havien oblidat la seva casa,
el seu nom, el seu vestit i el seu silenci.
Però clar, vaig ser parit com tots nosaltres
i sabia que més tard, potser més d’hora,
dominat pel rar perfum que m’envoltava
m’aniria oblidant sense adonar-me
del que avui només recordo sense dia.
He crescut, serveix de poc el nom, les cartes,
les que no puc explicar perquè eren blanques.
Només sé que em donen força a la gran lluita
quan em veig que no sóc home i ho sóc massa,
ja he menjat i vomitat moltes paraules,
però tinc com una estranya malaltia,
mig de de boig, d’enamorat i de poeta,
a la cambra de jugar de casa meva
a la nit sentir un senyal de llumeneta.
Sempre més un nom secret i de fortuna,
no sé quan potser entendré com vaig entendre
de trencar el meu silenci agosarant-me
a dir una paraula trista, compromesa,
amb l’esforç de ser precís amb la més clara,
com lliurat profundament al sacrifici.
De camí per carretera enmig dels boscos,
amb els pares i germans, mentre xerraven,
va ser un gran esforç dir casa assenyalant-la
enmig d’una gran muntanya enverdissada.
I després va ser el descans i la vinguda
de la serp més verinosa, compartida
amb el riure de tothom, perquè parlava.
Aquest cop ja vaig fer meu el nom de guerra,
nom real, realitat que s’imposava
com si fos un musical nou i difícil
i que hauria d’esperar una temporada.
No va ser fins als nou anys a la pantalla,
un paraigua i mainadera que volaven
amb senyals codificats per criatures,
que els seus àvids enemics no imaginaven,
en un cel irresistible: blavejava
amb un blau tan poderós que va ensenyar-me
que hi havia una pregària dels homes,
dels nens grans que compartien la meva ànima.
Recordava el nom callat quan ja parlava,
i el recordo avui precís i sense entendre,
com tampoc s’entèn la música que estimes.
Als cinc anys ja responia al meu nom d’ara,
sense cap reserva forta o veu en contra,
aprenent de mica en mica quan jugava
com un nen, qualsevol nen, a fer viatge.
Al moment just la trobada amb un piano
que de sobte va tenir la meva alçada,
em dictava no sé qui la melodia,
per tocar-la infantilment però amb fermesa.
És l’anunci d’un secret, potser no ens deixa?
Vaig pensar el que ara avui em sembla entendre:
que vivia de les meves cartes blanques,
que la vida és una guerra necessària,
i que el nom original ha d’oblidar-se,
estratègia d’amor per protegir-nos,
perquè es viu fins al final acompanyada
d’unes ales, d’unes ales, d’unes ales.
El meu cas: musicalment em protegeixo
de la serp, que ja he dit, tan seductora
que vol veure’ns caminant caiguts per terra
per no ser, segur, mai més nens perillosos,
adormits i enverinats de boira adulta.
Algun dia vaig nevar-me a la infantesa
amb la neu que és dins del nen que no es controla,
era el cim que jo seria, poca cosa,
fins al punt que estic mirant les serralades,
la notícia de dins de ser muntanya
la recordo lleu i blanca i voladora,
com el conte preciós, extraterrestre,
que defenso ben callat perquè no riguin
els que es van atrevir a riure’s d’un messies
que era el cim més alt, segur, de molts planetes,
conservant només ell sol el nom d’origen
fins la sang, el sacrifici i la tragèdia.
Recordava més que tots, veu infinita,
no va haver de morir mai ni quan moria
ple d’enorme patiment de gran poeta.
Si pateixo jo només pateixo engrunes,
si defenso sóc covard en la defensa,
que la bèstia fa trampes poderoses
i s’espanta el cap quan veu el que s’acosta
tot caient dins de l’infern dels que ens imposen
una mort definitiva, sempre morta.
Com si fos una condemna esperançada
per la mort del que la mort ens significa,
que l’inici de la festa que celebra
la utopia, noms secrets amb que els nens neixen,
porta encara programada una matança.
Hem de ser Reis d’Orient interminables,
ben humils, sense esperar grans meravelles.
Tots plegats en un desert. Seguint estrelles.

NOVENA ANUNCIACIÓ

<< Només hi ha dues maneres de guanyar la
partida: jugar cors o fer trampes. Fer trampes és
difícil. Un trampós atrapat perd. La gran raça dels
bandarres, no se l’atrapa mai. (…) Jugar cors és
senzill. Cal tenir-ne, vet-ho aquí. Us creieu sense
cor. Mireu malament les vostres cartes. El vostre
cor s’amaga per por de fer el ridícul i per
obediència a un antic codi criminal: “Ja tenim aquí
el temps dels assassins”. Mostreu el vostre cor i
guanyareu. Ja tenim aquí el temps de l’amor. La
dolenteria s’ha fet servir massa, es gasta. La
bondat, nova de trinca, permet combinacions
sorprenents >>.

Jean Cocteau. Carta a Jacques Maritain.

Ens regalen molts rellotges verinosos
que ens despisten, marquen hores perilloses,
no suporten les campanes ni les mares
perquè els nens van aprenent totes les hores
en sentit de jugar fort. Hi ha l’amenaça
d’un futur de replicants fets patrimoni
dels que maten l’esperit, el del principi
de la història d’un amor per a portar-nos
a fer cel més del pensat. Tenim planetes
ben a prop. Per què sentim exili d’ànima?
Potser aquí hi ha algun problema de disfressa
d’animal molt perillós amb pell humana.
Per què som signes de mort entre nosaltres?
Només goso de pensar que ser poeta
es fa forma d’intuir la gran tragèdia.
A les fosques sento amor, em dóna pistes
de l’enorme laberint, li veig sortida
en metàfora solemne i delicada
d’una veu d’humanitat que tot ho plora
enyorant un no sé què, sempre a l’espera.
I el verí d’alguna estrella es configura
com el màxim responsable, no descansa
d’alletar-nos letalment de vida estranya
per a fer-nos esperits sense sortida.
Potser és l’hora dels rellotges més fiables
dels que perden, dels més pobres de la vida,
sense veu es manifesten un antídot
als efectes verinosos dels qui manen.
I si fóssim convidats a compartir-nos
amb la seva perspectiva de l’origen?
A la NASA cal amor entre les màquines,
si l’amor va amb la mateixa rapidesa
que la llum, doncs per què mai no l’utilitzen?
Hi ha el verí a tots els contes que ara em vénen,
el dolor es fa col·lectiu i no se’n parla,
no oblido que mil creus o més encara
fan la creu, la creu de veres, companyia.
Sempre ploro quan la sento fracassada
plenament, només la trobo ben suada
en els bars foscos i buits besant apòstols,
que no ho saben ni que ho són, plens de ferides.
Ara es tracta de callar en estimar-se,
un lligar moltes persones fent planeta
amb l’amor dignificant els que més callen.
Compartint entre nosaltres els enigmes,
demostrant-nos que som vides connectades
amb la sang, plena de nits inexplicables
on s’encenen just als vèrtex les piràmides
i algú troba un avió mort a la sorra.
La pregària m’arrossega per farmàcies,
per salvar-me del verí que s’inocula,
no vull mai que sigui meva la desgràcia
de ser sord a la presència delicada,
me’n recordo del senyal de llumeneta
quan d’infant em va ensenyar l’abecedari
ja oblidat, només recordo una A clara,
la d’amor, la d’aventura i la d’ànsia,
m’acompanya, m’acompanya, m’acompanya.
Ara tinc alguna edat que ja m’indica
matrimoni d’infantesa i de vellesa,
un senyal de maduresa descartada.
La bandera del bressol després de néixer
fa que aprengui d’una pàtria amenaçada,
amenaça general de vida humana.
No serem pas replicants, tenim memòria,
del Graal em ve desig, encara el sento
despullat a dins del llit fent mil carícies
amb l’amant amb qui em faig vell. Besant m’inspira
una copa de verí que ha de trencar-se.
Veniu tots els que m’estimo aquesta tarda,
tots els morts i tots els vius per retrobar-me,
per parlar de l’estratègia que perdura
d’amistat i de bellesa, ningú perdi
ni una pista pel viatge que ens espera
ajudant-nos com puguem entre nosaltres.
El verí em debilita quan m’hi enfronto,
vaig sentint una tristesa, tot em cansa,
només tinc ganes de llit per adormir-me,
perquè em senti ben malalt i no segueixi
insistint en el poema que sóc ara.
Se m’acusa d’assaltar la nit humana
com nadons cridant la gana a totes hores,
potser sí, el crit d’infant sempre m’atrapa
i supera que deserti del poema.
Sóc atac quan veig instants que s’abandonen
a llençar menjar d’amor a les deixalles
perquè és mengi bé a la festa fastigosa
dels que ronden o festegen massa bèsties
verinoses, perfumades de victòria,
que han pactat que l’esperit es posi en venda.
Ens vendrem a les rebaixes que ens pertoquen?
Som molt cars, ho som avui i ho serem sempre,
formem part d’una gran festa embarassada,
cadascú en forma part com ho endevina.
Sóc petit, vomito mar, no sé estar a soles
tinc un nen i és del cristall protagonista
que no sé pas ni d’on ve ni cap on porta.
Me l’estimo, per ell visc i per ell lluito,
per ell prenc força antídots farmacèutics,
vull ser fort fins on permeti la tendresa
d’aquest món, la que a vegades no practico,
la que costa, la que costa, la que costa.
Imagino les campanes de l’ermita
ben fidels a l’anar fent d’aquell que resa
fent-se bosc que va creixent en el silenci
insistent, malgrat el crit quan cau un arbre
massa gran i massa vell com perquè caigui.
Cop de vent que porta a dins tot la ràbia.
A la lluita hi ha un suïcidi rera l’altre,
en el metro viu la dona que és molt bona
llançant flors a la sang seca de les vies,
i aquí tinc un gran amic que va llançar-s’hi
esperant una gran dama a l’altra banda
que cregués en el palau d’on ell venia.
Em resulta molt difícil l’alegria,
ens trepitgen, ens trepitgen, ens trepitgen.
Fan façanes oblidant-se les finestres,
els va bé que la pudor mai es ventili,
beneint oracions d’orgull sinistre
amb molts segles de memòria corrompuda
perquè es perdi l’argument de l’aventura
de l’amor. L’esforç molt gran d’inflar les veles
a favor de la presència callada
o no tant. Hi ha la gran música sonora
de la llum, la que projecta aquest planeta
fins a límits impensables de galàxies.
Ple de sants, no estic parlant de cap església
ni de molts dels manaments per a manar-nos,
ensenyant com basta el cor per fer contacte
amb la flama d’enyorança beneïda.
Aquest món, contra venena et animalia
venenosa, és el meu, el que m’ataca
aquell punt més vulnerable, consciència
que algú em vol inconscient, foll sense mida.
Verinosa soledat fent-se amenaça,
que el cristall del nen que estimo tingui traça.
Corre al bosc un cérvol blanc i ningú el caça!

Enyorar la veu d'Orfeu
ès un privilegi
i una condemna,
fins al punt que no hi ha
veu enlloc
que la recordi:
fins la més voladora
de les veus
cau sobtadament
als tres minuts
a l'abisme
de la meravella falsa.
La veu d'Orfeu
no tothom la plora,
faria diamant
el planeta però
una Mort no ho vol.
Així doncs
aplaudim
les veus humanes
molt agraïts:
les estrelles
encara no són nostres
i ara per ara
trobar la veu d'Orfeu
fa de la poesia
malaltia terminal.

Glaçat és el vals de matinada
del Sant Petesburg que m'acompanya,
ballant amb desig vull abraçar-lo
i rebre el dolor de les carícies
cansades, potents i putejades,
bragueta de Rússia inconsolable
que guarda l'estrella trepitjada
que va fer de proa de les ànimes.
Tots dos compartint cristall en vena,
és droga que ve de neu donada,
no cal que no em pugui regalar
la icona trencada d'ell mateix:
n'hi ha prou amb la veu i com em mira,
tot ell és la força desitjada
de llum, de bellesa i de nit blanca
per fer-me tornar de nou a casa.
Tots dos hem ballat aquesta nit
i el fred no pot ser tan miserable,
s'estengui amb el vals, de matinada,
aquesta vegada ple de sort,
l'alè del planeta Balalaika.

•••

Aquesta setmana és Santa:
hi ha hagut nova ferida mortal
per la voluntat dels morts
que volen matar vida.
Laberint de traïcions,
crims i riallades
que s'han menjat l'ànima
i el planeta. La tristesa
l'acompanya a cuinar
el millor que sap: vol fer,
de la carn sacrificada,
de les faves i del brou
guspires de celebració
de la bona sang terrestre,
esperança extraterrestre i
festa de tots els sants.
Té, procura, la cuina neta:
i per les rajoles i l'extractor
regalimen gotes de suor i
de llàgrimes.

•••

En aquest món de totes les incògnites
no farem grans sermons, només un misto
ens encendrà la flama de la cuina
del menjar vell que ens guia en el viatge.
Ensumarem la Terra a les safates,
i ens omplirem els plats amb l'esperança
que aquest viatge té una perspectiva:
som des de Mart planeta diminut
i tot seguit un punt, la nostra lluna;
som electrons, petons i rovellons
entre la molsa. Amor i fortuna
amb all i julivert, el cor de brasa,
és el retrat, la mida del poeta
que com tothom l'acaba vessant sempre.
Però el que visc ho dono al telescopi
tímidament, sóc volts que van de festa:
ple de desig dels peus quan es despullen,
faig comunió, rampell i bona cosa,
descalça fam de pluja beneïda:
aigua i cristall, cometes amb muntanyes:
imaginant l'exili que s'acaba.

Des de fa segles
que es bateja
majoritàriament
amb aigua corrupta
de les clavegueres,
i aquest Papa ho sap
quan reguen amb cucs
jardins frondosos;
però els boscos s'imposen
plens de secrets de pluja
a les fulles, i de bolets
que il.luminen
els que es descalcen
per ficar-se als rierols
que encara queden,
i alguns són Baptistes
al.lucinats que veuen
en l'aigua un cristall
per batejar tot el planeta.
I van de rierol en rierol
esquivant l'aigua fètida,
a voltes disfressada de neu
pels miserables del fang
i de la sang, que es barregen
per fer de la vida
una pel.lícula de por
amb aigua enverinada
plena de víctimes
amb cor de cérvols.
Als set anys
se'm va escapar
el barquet que tenia;
em vaig ficar a l'estany
a cercar-lo,
amarat fins al coll,
amb aquella alegria
de l'aigua quan ens estima.
Tothom em cridava,
però el barquet i jo quiets,
jugant amb Abba.

Monedes falses per pagar desgràcies,
aquell amor que amagava la trampa,
que t'ha robat el sol i la teva ombra,
i has de comprar de pressa una ambulància,
perquè has caigut més alt del que es pot caure,
malalt i greu plorant qualsevol planta.

Monedes falses per pagar desgràcies,
que t'han venut l'infern inevitable,
i et veus ficat al bosc que mata els arbres,
per si de cas et tornes miserable.
Tu pagaràs moneda sempre falsa,
Si no tens canvi paga més i corre.

Monedes falses per pagar desgràcies,
però la sang és sempre verdadera,
or i dolor és la teva mirada,
i per això tu tens amb què pagar-te;
que el diner fals et salvi d'un martiri,
traïció de Judes fracassada.

Són aquí quan s'acosten com moixons
o quan ploren un plugim perquè et consolis,
t'han anat ensenyant l'infern de mica en mica,
perquè t'anessis protegint de les cremades,
salvant el teu nom de naixement que no saps.
Segueix el llampec de la bona mort:
un far vulnerable que és un nou aeroport
per les seves vides a la Terra.

Passeja amb mi
sota la Lluna del perdó,
no em deixis sol:
em segueixen els assassins
de la infantesa que em queda,
sentenciada a cadena perpètua.

Si arribo a vell
morint-me de fred,
voldria que m'acabés de matar
allò que fa la neu més pura.

Hi haurà nens a la corona dels pirates
com sempre des que els jocs rondinen
i fan plorar les nenes que jugant amb la filosa
es punxen mentre aprenen a cosir flors blaves.

Però també hi ha nens que miren solitaris
el jardí de flors blaves de l'exili,
i nenes que es vesteixen de corsari
cansades de tanta i tanta lluna.

En el pati de jocs de les escoles
fins i tot hi ha un taüt de fusta blanca
per aquell mort menut que encara juga
a no créixer mai més entre nosaltres.

Criatures amb jocs de tota mena
a les cinc totes són ben llamineres,
i acostant-se al ta¨t cobert de dolços
els agafen i es fan un fart de pena.

A les set de la tarda de la vida,
quan retornin a casa vora els pares,
entrepans de cristall i melangia
i algun conte de l'hora que els estima.

Vellut vermell de cardenals de sofre que somriuen
mentre es masturben folls trencant espelmes,
perquè anhelen conspirar ben a les fosques
bevent amb calzes de traïció la sang dels màrtirs
per tal de fer de Crist un rèptil tràgic.

Sorra usurpadora de maragdes,
senyals d'alerta que ja no alerten,
fràgil cristall que espera el terratrèmol,
cavall desbocat per la tempesta
de llunes mortes de l'assassí de llunes:
l'home de l'entranya verinosa,
sempre culpable de qualsevol llàgrima vessada,
fins i tot de la del nen que plora a les antípodes
del seu llit de pregàries
al vellut vermell dels cardenals sinistres.

Aquest home va a l'església i resa i mata,
i menja els escarabats quan va i combrega,
té fills i fills vestits de negre;
algun d'entre ells que vol salvar-se
va i es despulla i despullat comença
pelegrinatges de cadires velles
buscant miracles d'ereccions d'estrelles
i fonts de mel per netejar les venes
amb la suor del seu front tràgic.

L'home influent de les medalles d'ossos
es pot trobar a massa cantonades,
fins i tot surt a les notícies
ambaixador de l'aigua clara
inaugurant fanals i llunes
on els amants puguin robar-se
la sort del món més delicada.

Mor un cavall d'un llamp de ràbia.

El senyor de les rates
m'ha fet una visita
quan jo no l'esperava,
més ben dit quan dinava
a poc a poc i amb gana.

Jo que li he obert la porta
i el senyor de les rates
m'ha fet una ganyota
mentre se'm presentava:
'Vinc a veure si plora'.

He callat amb prudència
malgrat veure amb molt fàstic
com llençava pel terra
del replà de l'escala
un munt de rates mortes.

Ha fet una gran burla:
'Són les rates que neixen
i moren per vostè,
no fos cas que cantéssiu
massa bé, com els àngels.'

Càlid sol de l'alba,
llum que el blat desperta,
ja ve el món dels àngels,
al foll de la plana,
que escriu a les fulles
tots els noms que estima.

El foll veu els àngels
fent les guerres santes,
quan de nit es mengen
els insectes negres
que ha enviat la lluna
en nits sense estrelles.

El foll no té cura,
diu que el blat li parla
d'un planeta màgic
on pot arribar-se
menjant pa tothora.
Pa de molla blanca.

La teva veu ja tan cansada
de defensar l'home que portes
s'ha fet més lleu, també més fràgil,
i fàcilment, ben suau, s'apaga
com una espelma sense aire.

Però sovint de cop s'anima
i ja no sap com aturar-se,
i mentre explica coses vanes
vol conquerir el silenci
on s'inauguren noves formes.

Surten del cor les ones blaves
com un lament sense frontera
ni d'assassins ni de cadàvers.
La teva veu atabalada
amb tanta mort s'ha fet molt clara.