1.T’escric des de Granada

T’escric des del Paseo de los Tristes
on van els que han perdut sort i sabates,
descalç com Boabdil des de l’Alhambra
m’han saquejat la casa i la bellesa
amb un atac que no me l’esperava,
gavinetada d’aigua de rosada
d’un home platejat com un miracle
de lluna regalant mil meravelles,
de lluna regalant mil meravelles…

Dimonis emprenyats si m’enamoro:
s’encèn la casa bona que m’espera
i acaba cremant sempre l’alegria,
t’escric des del Paseo de los Tristes,
t’escric des del Paseo de los Tristes…

I plora Boabdil des de l’Alhambra
i no l’importa que li diguin dona
o que és un guerrer dolç, impresentable,
tenir el cor de mel i què? Què passa?
i l’home que m’estimo és ja desfeta,
el seu dolç calçotet que se m’escapa
tot ple de penes, llunes i d’estrella
i de besades plenes de fortuna
i de besades plenes de fortuna…

Pregària d’una nit desesperada,
de mort valenta, blanca i sentenciada,
records del sacrifici necessari
escrit en el petó que sempre porto,
amor enamorat de l’aventura,
estranya fam de llum assedegada,
bevent camins perduts per tornar a casa
t’escric des del Paseo de los Tristes,
t’escric des del Paseo de los Tristes…

T’escric i t’escriuré des de Granada
quan s’hagi mort de nou una besada

2.Cançó de lluna plena.

Hi ha una cançó de lluna plena
i un gran saló molt solitari
on ja no ballen ni els dolors,
el que no entenc és per què ara
en el saló buit i polsós
hi ha una bombeta que s’ha encès
amb la cançó de lluna plena.

Hi ha una cançó de lluna plena,
brilla la vida i la mentida
i la ferida que es va fent,
m’estèn la mà que és forta i bona
ja sé que ballo malament,
hi ha una bombeta que s’ha encès
perquè ve l’àngel i el pecat
amb la cançó de lluna plena.

Hi ha una cançó de lluna plena
i un casament enamorat,
petó a la boca a Jesucrist,
si algú amb mi balla em sento vell,
i és que jo ballo fosc i trist,
hi ha una bombeta que s’ha encès
en el saló buit i polsós,
hi ha una bombeta que s’ha encès
i alguna festa que s’estrena,

hi ha una cançó de lluna plena.

3.Volar serà nou.

Es mor fent homenatge
a l’ovni que l’ha encès
i el seu poc equipatge
serà estrany i de pes.

Suada aquesta vida
que l’ha endollat al sol
s’acosta la sortida
del que serà el seu vol.

Volar li serà nou
o potser no tant,
un fred conegut
l’està acomiadant.

Vol que corri molt
aquest darrer tren,
és un vell tossut
i també és un nen,
no vol espantar-se
o depèn.

Algun dels nostres savis
quan marxen fan plorar,
ens deixen mel al llavis
i el món s’ha de regar.

Els nens són la bandera,
hereten els senyals,
passar per la frontera
fent molts passos en fals.

Volar li serà nou
o potser no tant,
un fred conegut
l’està acomiadant.

Vol que corri molt
aquest darrer tren,
és un vell tossut
i també és un nen,
no vol espantar-se
o depèn.

Li costa fer contacte
ha de jugar aquells jocs
d’aquell infant exacte
i molts petons són pocs.

Sabent que hi ha finestres
que no podem obrir
potser els extraterrestres
les obren al morir.

Volar li serà nou
o potser no tant,
un fred conegut
l’està acomiadant.

Vol que corri molt
aquest darrer tren,
és un vell tossut
i també és un nen,
no vol espantar-se
o depèn.

Es mor, vol tornar a casa
amb l’ovni maternal,
damunt del cap l’espasadel somni original.

4.La veu del mar.

La veu del mar tan sonora
matant els sacrificats,
donant amor quan és l’hora
de molts petons ofegats,
la veu del mar tan sonora
i els horitzonts espantats.

La veu del mar tan sonora
ens va donant les arrels,
que ens diu que som llum de fora
pregàries pobres i anhels,
la veu del mar tan sonora
fins que tornem als estels.

La veu del mar tan sonora
és com un clam a la nit,
consol per tothom qui plora
la llar del seu esperit,
la veu del mar tan sonora
ens fa pacífic el crit.

La veu del mar tan sonora
és la cançó general,
avui que el cel ens honora
ningú no ens podrà fer mal,
la veu del mar tan sonora
ens fa mirar cap a dalt.

La veu del mar tan sonora
té veus de morts en el fons,
així se sent tot alhora
quan ens recorda nous mons,
la veu del mar tan sonora
també és la veu dels taurons.

La veu del mar tan sonora
ens va mullant lentament,
l’infern és ben a la vora
i ens vol cremar intensament,
la veu del mar tan sonora
motor per l’enlairement
de cadascú a la seva hora.

5.Alerta pescadors.

Dins del bosc encantat
les tombes són sagrades,
cobertes d’humitat
les veig ressuscitades.

Hi ha mares i hi ha fills
lligats per les estrelles,
tothom sap els perills
d’aquestes meravelles.

Alerta pescadors
que en els peixos de plata
hi ha molts peixos traïdors
amb la mateixa escata.

Si diuen que nedar
és com aprendre a viure,
hi ha un nen per ofegar
i un nen per sobreviure.

Potser és que quan ets nen
tens la veu connectada
a l’endoll d’on depèn
la nostra matinada.

I quan veus un ocell
que menja les engrunes,
recordes que et fas vell
cercant llum entre runes.

Bellesa de resar
al nostre gran misteri,
bellesa de plorar
si algú perd el sederi.

De fet ningú no sap
per què la mort s’arrela,
que no depèn del cap
la guerra paral·lela.

Brindem pel dia blau,
que la sort ens empari,
la pluja blava cau
i no hi ha qui la pari.

I així al bosc encantat
els arbres són gegants,
i hi ha qui els ha escoltat
i s’han tornat més sants.

I som com l’horitzó
d’un mar que ens ha inspirat
l’amor i Déu ni do
de com ens ha mullat.

6.Blava bandera.

Festa de núvols quasi segura
després que el vent bufi sort,
perquè l’amor és pluja futura
i sóc un riu quasi mort.

Blava bandera, d’ànima blava,
que véns del cel principal,
a la nit seca no t’esperava
i em vas mullant el que cal.

Per molt car que ens costi
fer-nos nit i dia,
vull que el cel s’acosti
i ens doni alegria,
vull que l’aigua parli
de com tu m’estimes
perquè vull donar-li
tot el que m’animes.

La nostra festa mata sequera
perquè tu em véns a mullar,
hem d’estimar-nos sense frontera
i veure els núvols regar.

Regarem somnis amb les mans netes
perquè plegats comencem
a veure en somnis llavors secretes
que amb els petons plantarem.

Per molt car que ens costi
fer-nos nit i dia,
vull que el cel s’acosti
i ens doni alegria,
vull que l’aigua parli
de com tu m’estimes
perquè vull donar-li
tot el que m’animes.

Festa de pluja, amor sense mida
i vull ser un riu que ho fa bé,
vull estimar-te i vull donar vida
a allò que al blat li convé.

Vull despullar-te, vull que em despullis
sigui de dia o de nit.
Vull escollir-te, vull que m’escullis
perquè s’acabi el meu crit.

Per molt car que ens costi
fer-nos nit i dia,
vull que el cel s’acosti
i ens doni alegria,
vull que l’aigua parli
de com tu m’estimes
perquè vull donar-li
tot el que m’animes.

Que el teu amor no mori, que creixi,
seré per tu el seu bressol,
si tu m’ajudes fes que no deixi
tot el que la vida vol.
Vol les besades, vol les espurnes,
vol un planeta amarat,
de pistes noves que són nocturnes
per fer molt blanc el pecat.

Per molt car que ens costi
fer-nos nit i dia,
vull que el cel s’acosti
i ens doni alegria,
vull que l’aigua parli
de com tu m’estimes
perquè vull donar-li
tot el que m’animes.

7.La vida enreda.

La vida enreda
crims i persones
amor no deixis
que mori a estones.

Hi ha un crit que queda
i un crit que passa,
amor no deixis
que calli massa.

Si tu m’espies jo t’espio
els peixos blancs de la mirada,
si tu et refies jo em refio
d’aquesta nit amenaçada.

Anells de pluja
que vas posar-me,
amor no deixis
mai de mullar-me.

Si l’ombra puja
per amagar-me,
amor no deixis
mai de trobar-me.

Si tu m’espies jo t’espio
els peixos blancs de la mirada,
si tu et refies jo em refio
d’aquesta nit amenaçada.

Besades pures,
pells estimades,
amor no deixis
mai les onades.

Som criatures
cercant fortuna,
amor no deixis
plorar la lluna.

8.On anem?

Quantes mirades
de bona gent
moren cremades,
es van perdent.

Fem la cadena
amb els petons,
dolços amb pena
plens d’il·lusions.

On anem?

Quantes mirades
de cor valent,
mai trepitjades
són com el vent.

Així es bateja
el gran secret,
així es neteja
i es posa dret.

On anem?

Quantes mirades
van aprenent
de les albades
per anar fent.

El sol que puja
en el desert,
pena de pluja
al cel obert.

Quantes mirades
entre la gent,
mal connectades
van malament.

Mirada neta
i trobarem
un nou planeta
i ens mirarem.

On anem? On anem?

Quantes mirades
són un lament,
molt apagades
poca corrent.

Brillant que calla
al cel més clar,
hi ha la canalla
que el pot trobar.

On anem? On anem?

Quantes mirades
donen corrent,
assedegades
d’amor urgent.

Mirada neta
i trobarem
un nou planeta
i ens mirarem.

On anem?

Brillant que calla
al cel més clar,
hi ha la canalla
que el pot trobar.

On anem ?

9.Llum blanca.

Blanca la núvia
que avui s’ha casat,
amb la corona
de la llibertat.

Blanques les flors
del jardí de les neus,
mel ben gelada
que escalfen els déus.

Blanca llum de mitjanit,
que il·lumina barques velles,
blanca pesca, peix traït,
vell combat de les estrelles.

Blanca la bandera gran,
dels soldats del somni lliure,
blanc el núvol de l’infant,
que ha mirat de sobreviure.

Blanca nit pura
de l’enamorat,
que estimant-te
l’hivern ha trobat.

Blanca insegura
la barca del port,
la que quan brilla
s’assembla a la mort.

Blanca llum de mitjanit,
que il·lumina barques velles,
blanca pesca, peix traït,
vell combat de les estrelles.

Blanca la bandera gran,
dels soldats del somni lliure,
blanc el núvol de l’infant,
que ha mirat de sobreviure.

Blanca la llana
del xai pasturant,
ple d’amenaces
el verd va menjant.

Blanca l’escuma
fanàtic estol,
mireu la lluna
vestida de dol.

Blanca llum de mitjanit…

10.Camí de pujada.

Tanta pujada ens fa aquest camí
que hem d’ajudar-nos per poder seguir,
hi ha les sabates que hem de trobar
per enllustrar-les sense parar
i posar cara de dia blau.

Hi ha qui ajuda a aquell que ja cau,
que cau a terra pujant a la pau,
sort que estimar-te fa de consol
i així el paisatge no va de dol
quan veig que passa un dia trist.

Quanta tristesa que haurem d’escombrar,
quantes escombres haurem de robar,
vidres trencats amenacen arreu,
sagnen els peus i la sang de la creu.

Tant de misteri quan tots caminem,
hi ha algú que vol que tots ensopeguem,
les veus cansades i tant se val,
neixen veus noves per no fer mal
que vénen núvols i el dia plou.

Arriba el dia d’algun camí nou
que fa baixada i el cor tot ho mou,
hi ha les sabates que ens hem guanyat
per les ferides que ens hem trobat.
Que el vent escampi llavors de blat.

11.La burilla.

Tota ella era de lluna,
en sentit platejat,
els ulls donant fortuna
als que havien plorat.

Si veia una mirada
molt bruta al davant,
era porta tancada,
les rates fàstic fan.

No era venjativa
amb els que feien mal,
cremava una oliva
i ho feia tal com cal.

Era bona cuinera,
cuinava bona sort,
menjar de primavera,
pels bruts feia llop mort.

Era la ben plantada,
la planta dels estels,
creixia amb mar salada,
regust de caramels.

Perfum de les flassades,
de penes i llençols,
ballava a les albades
pels que ploraven sols.

Vestida molt senzilla
acompanyant l’atzar,
de la vida era filla
va néixer com un far.

I mai no es va sorprendre
del món i dels taurons,
tan sàvia que va aprendre
a imaginar nous mons.

Nous mons i nous planetes,
contactes de germans,
cremant guspires netes
per estendre les mans.

Somniava extraterrestres
més bons que el sucre dolç,
entrant per les finestres
com si fossin la pols.

Però estava malalta,
més vella que la neu,
la febre era molt alta
fins que va dir-me adéu.

Cendrer on està enterrada,
que ja se m’ha acabat,
burilla desitjada
del tot me l’he fumat.

12.Àngels.

Ets volat de mena, ningú no pot
escoltar-te seriosament,
tu què fas? Encens moltes espelmes,
i repeteixes que són senyals de llum
perquè estimes els àngels,
dius que volen fer-nos companyia
de debò! Que els àngels són
els missatgers de les estrelles,
que tenim àngels però que no en fem cas.
Fins i tot parles de l’àngel de la guarda,
dius que l’agafes de la mà, bé
i a sobre dius que amb ell camines,
que et guia amb mapes d’esperança.
Digues, perquè inventes bajanades?
Estàs sol? Et passa alguna cosa?
D’acord, no cridis tant que ja t’escolto,
parles de Betlem i de Mahoma,
de Maria i també d’anuncis
en les ambulàncies, en els hospitals,
en les pastisseries, parles d’àngels
d’urgència que somriuen i calmen.
Àngels! I a sobre dius arcàngels
amb missatges agosarats, i no entens
per què ningú no et pren seriosament!
I parles dels que són custodis. Al coixí
fan que t’adormis i somniïs
en no fer mal a ningú. La llum,
sempre la llum, la nit és fosca,
massa fosca i lamentes que sovint
la culpa sigui tota nostra, et queixes
que et mirin com si fossis boig,
o com si no haguessis crescut prou.
Àngels! Insisteixes ple de pena,
i murmures que no són bajanades,
que no són bromes ni impostures.
Àngels…, resisteixes i proclames
que són amics, missatgers de tendresa,
lluny, molt lluny de tot allò que enganya,
els fanatismes, les religions plenes
de vida bruta, prostituïda, criminal.
Dius que els àngels de seguida
ens estimen, només cal que siguem lliures,
que anem de bones i res més. Plores
la gran trampa de la serp, trencant
contacte amb ells, contacte d’innocència.
Mires i mires mentre m’expliques l’aventura
com ens calen, àngels, àngels,
l’aventura, sí, l’aventura de què parlen
les estrelles, de l’amor, del viatge
ple de llum, àngels, sí, que van i vénen,
que són aquí, sempre, contacte,
que són aquí.