Amb La presència del transparent (Pagès editors, 2014) el poeta Jordi Guardans ha aplegat tota la seva poesia publicada fins ara, més un recull inèdit que clou el llibre: El missatger. En conjunt són vuit poemaris que engloben el període de vint anys (1994-2014). Debutà amb el llibre Tant de bo que siguin les penúltimes penes (Premi Marià Manent de poesia 1993, de Premià de Dalt) amb el qual ja ens mostrava la força de la seva poètica: els motius de la litúrgia cristiana eren transcendits per una mirada humana que feia seva la presència del transcendent per mitjà de la figura dels àngels. (...)
Excepció feta del meu primer llibre publicat, Tant de bo que siguin les penúltimes penes. (Ed. Columna, 1994. 18è Premi Marià Manent, 1993), la resta de llibres mai no han sigut reculls de poemes dispersos més o menys triats perquè tinguin una certa unitat, de moment mai, i no podrien ser-ho perquè no n’escric si no tinc un projecte que, deixeu-m’ho dir així perquè així ho entenc, em ve donat, en acabar un llibre descanso, m’airejo i espero un nou mandat, si és que n’hi ha. El Rèquiem blau (Ed.62. Els Llibres de l’Escorpí, 195. 2002), Montserrat (Emboscall Editorial. El taller de poesia. 2003. 2a. edició, 2007) i Abbà (Emboscall Editorial. Prima matèria. 2006) tenien un pla. Planeta Balalaika (Emboscall Editorial. Prima matèria. 2007) va tenir l’origen en un viatge a Moscou i Sant Petersburg, totes les frustracions i somnis del país que estima més la poesia, potser pel blanc, per la puresa del blanc de la neu, la utopia i el dolor perpetu de Rússia com a emblema de tot el planeta, el planeta balalaika. Un llibre els poemes del qual estan lligats per uns guions verticals que volen ser correlat de les sinapsis neuronals que recorren tots els poemes i la seva ànima, la corrent elèctrica que és motiu principal del llibre. Per això em va agradar de fer l’obertura del llibre amb un dels dibuixos que en Santiago Ramón i Cajal va fer dels seus estudis sobre les connexions neuronals. Arribats a aquest punt em vaig plantejar si em veia amb cor d’afrontar un report poètic, autobiogràfic, en primera persona de les nou tempestes de serotonina que fins aquest moment m’havien anat mullant i amarant, sotraguejant, devastant, les vaig anomenar “Anunciacions” perquè realment van ser-ho, l’ascensió a les cotes més altes i les baixades a les profunditats més abissals, en tots dos casos proporcionant-me una lucidesa impressionant. Per mi tinc que la tensió i l’esforç que va suposar el fet de reviure i consignar aquests episodis literalment a Contra venena et animalia venenosa (Emboscall Editorial. Prima Matèria. 2008), així com les argúcies d’allò que sotja i està en la contesa des del segon dia, que no veure-ho, no creure-hi, és un dels seus triomfs més preuats, sobretot cal guardar-se’n, com diu el títol de l’Antologia que el Carles Guillén i Selva va publicar, Els àngels i el perill (Emboscall Editorial. Nova carpeta, 1. 2006), va comportar, doncs, el que en diuen “somatitzar”, perquè del cap i de tantes altres coses ara per ara els científics no en saben un borrall, catorze punyalades a l’esquena, el perquè de les quals ni amb una punció a la medul·la de l’estèrnum no es va poder esbrinar. El llibre de Dresden (Pagès editors. Biblioteca de la Suda, 128. 2010) té el seu origen en un d’aquells rars somnis que de tan vívids se’t queden al cap com una pel·lícula acabada de veure, de viure, per tota la vida. Va ser de joventut, en l’època de la verda Enciclopèdia Catalana, perquè en despertar-me vaig anar a consultar què coi implicava aquesta ciutat que a mi no em deia res, i Déu n’hi do amb què em vaig trobar. Sense cap dubte, vaig saber que havia estat cridat a anar-hi i que algun dia hi hauria d’anar, cosa que no va poder ser fins ja en època d’Internet, aleshores la informació era fenomenal però en la majoria dels casos interessada. El viatge a Dresden, des del moment que va caldre baixar del tren que venia de Berlín per esperar el transbord al que em portaria a la Venècia de l’Elba, va ser una successió de meravelles que no es va aturar fins al final de l’estada, sobretot els àngels i els nens, i encara bo que en tinc testimonis. La idea de La presència del transparent. Obra completa 1994-2014, va ser d’en Xavier Garcia, el director de la col·lecció de poesia de Pagès editors, tot el meu agraïment des d’aquí, perquè les publicacions anteriors no es trobaven a les llibreries, estaven exhaurides o m’havia hagut de quedar les existències de les editorials perquè havien plegat o molestaven als magatzems i amenaçaven de trinxar-les per fer-ne pasta de paper, i hi vaig poder afegir l’inèdit El missatger (2014). El darrer dia d’un viatge d’estiu al Marroc, encara sota l’efecte narcotitzant del desert on no hi havia estat mai, en el moment exacte de treure el cap de dins de l’aigua després d’una capbussada a la piscina de l’hotel de Marràqueix, vaig saber el títol i el pla del nou llibre que havia d’escriure. L’últim poemari publicat, El bosc (Pagès editors, 2018), i el que estic repassant ara, els entenc com uns llibres encara més de mandat, si cap, d’obediència, tant pel que fa a l’argument, la trama, molts dels motius i fins i tot la forma, em van ser donats en els seus respectius somnis, així doncs, per la seva filiació onírica es podrien entendre com de parentiu superrealista, però a mi em sembla que aquest no és el cas.
L’imperatiu del que anomeno mandat, obediència, requereix per part meva una fervorosa exigència de fidelitat, en cap cas em permeto abaratir el que he d’explicar, encara que com en el cas recent d’El bosc tingui la sorpresa i el disgust consegüent d’adonar-me que no s’ha entès, per exemple que la princesa és un noi i el seu enamorament al diví respon a un paradigma queer tan espiritualment com sexualment. Nego la voluntat expressa d’hermetisme, tot al contrari, una altra cosa és que els meus llibres requereixin, segons em diuen, atenció i dedicació, a canvi el lector s’estalvia d’haver de tenir al costat un diccionari, la llengua que faig servir procuro que sigui bastant la que normativament es parla.
Des de la introducció d’Els àngels i el perill se m’ha dit que el meu corpus poètic avança en espiral, i ben mirat, sense ser-ne conscient, he de reconèixer que sí, vull dir que m’han fet adonar que en general d’un llibre al següent reprenc temes o motius dels anteriors alhora que n’apareixen de nous i així anar fent. Un cas molt vistós d’aquest fet és el del llibre que tinc entre mans respecte d’El bosc, el nou llibre també prové d’un somni que estava relacionat amb el que va originar l’anterior, no sé si l’aprofundeix, en tot cas suposa un altre punt de vista que em sembla que amb la deguda atenció i dedicació, l’aclareix. Aquesta vegada m’ha calgut crear un heterònim protagonista, amb nom, nissaga de Besalú i experiències a Terra Santa, un marc geogràfic que es mou entre aquests dos pols, referents de la Garrotxa, de l’Alt Empordà, el Canigó i encara de la franja d’Aragó per una banda, i Galilea i Natzaret, per l’altra, el món jueu i el càtar amb extensió a terrenys templers, que té com en el cas de la princesa d’El bosc un amor místic i dos amics, la parella matrimonial, en Joan, i l’amic coral, en Pere, tots dos terrenals i amb noms de filiació bíblica. Hi ha motius del llibre anterior i d’altres més reculats que m’ha calgut reprendre, el blanc laboratori, jo l’he vist, el núvol nau, el castell, els soldats de Déu, em va perfectament aquesta denominació que feien servir en Cocteau i en Maritain en la seva correspondència, i és clar, el transsumpte del Princep Blau d’El bosc, el Pilot, el nuvi amb qui s’hauran de celebrar les noces místiques, a fi de comptes, no gens menys que la presència del transparent.
Bona tarda, Jordi,
Torno a agrair el teu text, em sembla que és un testimoni valuós sobre la teva poètica, tant més venint d'algú segur de la seva obra i dels valors i de l'escalf humà, obert i lliure que vol transmetre amb ella als lectors, algú que dona exemple quan no li importa viure als marges d'una societat literària feliç de celebrar la seva mediocritat, mesquinesa, cinisme i pobresa d'esperit. Un text així, als ulls d'aquesta societat que dic, sembla que no sigui d'aquest món, sembla que sigui una incongruència, però d'aquí uns anys, qui sap quants, el que quedarà serà una obra sense complaences per buidors o modes estètiques o ideològiques, sens gota de frivolitat i fidel a ella mateixa i al seu missatge. Vull creure que aquest text que t'hem publicat servirà un dia també com a testimoni d'aquesta veritat.
Dit això, gràcies per la teva confiança, espero que tindrem noves ocasions de col•laborar (potser estaria bé una entrevista, pensa-hi) i gràcies també pels bons desitjos cap a la revista, esperem que voli alt i que amb ella puguem oferir i difondre, cada vegada més, una alternativa exigent, bàrbara, completament refractària a l'amiguisme i les complaences del nostre món cultural.
Una abraçada,
Àngel Carbonell
#1dia1llibre Una obra poètica visionària, sorprenent, en èxtasi constant. De lectura compulsiva i obligada
El Bosc de Jordi Guardans (Barcelona, 1955), publicat amb molta cura per Pagès editors, i sense prefacis, pròlegs o postfacis que ens serveixin de mesura, és el que anomenam un artefacte poètic, a manca d’una paraula més exacta que el defineixi, ja que no és ben bé un llibre de poemes, ni de relats breus, ni és tampoc exactament un gran poema en prosa, malgrat present, barrejats, elements de tots aquests gèneres, en una simbiosi que resulta molt mengívola, i més a mesura que un s’endinsa en la lectura d’aquest bosc, ple d’arbre dits tot i cada un pel seu nom propi, ben igual que els ocells i les plantes i flor que l’habiten.
La poesia catalana que es produeix i que s’edita avui dia, a empentes i rodolons o amb transferències bancàries, pateix de dos mals crònics i de pronòstic reservat: la manca de crítica i l’ostracisme. Les revistes especialitzades s’adrecen a un públic reduït, i al llarg dels darrers anys els suplements culturals dels diaris han fet aquesta feina amb vocació generalista. Però els suplements s’amagreixen o desapareixen, i la crítica es transforma en crònica.
Ja fa temps que la poesia té reconeixement a partir de la figura del creador, o de la mise en scène que en fa el creador. El poeta mediàtic apareix en els diaris i té presència a Internet. Independentment de la vàlua o de la qualitat de l’obra, com que de poesia no en llegeix ningú —diuen— interessa més el creador que no pas l’obra. La poesia catalana es troba en una espiral d’autoconsum: són els poetes els qui generalment consumeixen la poesia dels seus companys, publicada editorialment o oralment. Els petits editors, que són els qui salven la poesia del silenci de les editorials mitjanes —que no en publiquen— i de les editorials «de tota la vida» —que en publiquen dos o tres llibres l’any—, treballen incansablement perquè els seus autors vagin als festivals (Sant Cugat, Oliva, la Mediterrània, Sitges), a les parròquies poètiques (l’Horiginal), a la Poesia als parcs, als Liberislibers, etc. Aquests circuits han funcionat durant anys per fidelitat —són parròquia— o per afinitat amb els organitzadors. En aquest context, podem veure i sentir sistemàticament alens potents i de qualitat com els de Maria Sevilla, Josep Pedrals o Maria Cabrera, i ens empassam, també sistemàticament, reiteracions sorolloses de versaires amb molta èpica però poca majestat, o la mediocritat senil de Joan Margarit.
Per què començo amb aquest pretès retaule radiogràfic de la presència del poeta en la societat? Perquè, a l’altra banda de la paret, hi ha el poeta que treballa i no passeja ni festeja —o, com diu Foix, «no floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes»—, i que, en conseqüència, no apareix a la micromèdia poètica catalana. Aquest és el cas de Jordi Guardans, poeta programàtic i enciclopèdic, que el 2014 va editar una obra completa, La presència del transparent (Pagès Editors), a partir de la qual es pot llegir tota la seva obra com un contínuum poètic que desplega, en espiral creixent, la creació de l’ésser complet, atàvic i modern, connectat amb l’esdevingut i amb l’esdevenidor, que transmuta el desig sexual en desig evolutiu, transforma la poètica del cos en la poètica del transcendent, toca l’invisible que s’endevina sota les capes del bé i del mal, canta l’ésser ni masculí ni femení, i presenta una de les propostes destacadament queer més interessants de la nostra poesia d’ara.
Aquest 2018, Pàges Editors li ha publicat un llibre estrany, calculador i calculat, espectacularment bell, que funciona com una síntesi nova de tota la seva obra: El bosc. A en Jordi i a mi ens agrada anar al bosc: hi ha una vida inerta, invisible, present, transparent, que la crítica catalana encara no ha començat a mirar. Jordi Guardans és un cas estàndard d’ostracisme i de manca de crítica. Sempre he pensat que un poeta, perquè tingui un funcionament real i públic, necessita dues capes, que funcionen com una troposfera i una estratosfera. La primera capa es compon de tres o quatre o dotze lectors —lectors que verament el llegeixin— que en facin un judici crític, que col·loquin la seva obra en el lloc corresponent dins el cànon, sempre en transformació. La segona capa consisteix a tenir uns mitjans que facin visible el poeta, que li donin presència física a festivals: una capa feta de persones amb capacitat d’organització i de convocació que tinguin en compte autor i obra, d’antòlegs que la ubiquin allà on pertoca, de publicistes literaris. Amb aquesta manca de lectura crítica i aquest ostracisme instaurats, desil·lusiona però no sorprèn que Jordi Guardans no aparegui a la recent antologia de la poesia LGBTQ catalana, Amors sense casa, editada per Angle Editorial.
Aquesta invisibilitat suscita una qüestió: parlo d’un poeta que no connecta amb aquest avui immediat perquè és «transcendent»? Això m’ho demano ara i adés. I penso en altres poetes catalans que també ho són, transcendents, com March, Foix, Brossa o Vinyoli, i penso si realment tots plegats, darrere el circ, el mi-me-jo i el no llegir, ens destruïm com a cultura crítica i en diàleg.
El bosc és, aparentment, un llibre en prosa. Una rondalla? Una novel·la? Prosa poètica? Les capsetes són infinites. Quan hom comença la lectura del llibre, però, per poc que sàpia de peu mètric s’adonarà que és un text escrit en hendecasíl·labs —de vegades clavats, de vegades coixos— que s’han distribuït en forma de prosa. Aquesta prosa, que té un so infantil i embadalit, ara proverbial, ara rondallístic —en algun moment fins i tot lul·lià—, desenvolupa una història col·lectiva que es transmuta en una d’individual: la princesa, que representa el batec de tota una vida civilitzada i innocent, al bell mig del combat lúcid entre la pulsió del bé i l’amenaça del mal, i l’ermitana, punt d’inflexió del desig de transcendir, d’arribar a ser, d’establir la connexió amb l’oníric, amb l’atàvic, amb l’extraterrestre, amb el diví, amb el carnal, amb l’animal, amb el comestible, amb l’arcà, amb el vegetal, amb l’enemic, amb el mineral, amb l’absolut, amb el que encara no s’esdevé. El bosc parla de la universalitat del bé promès, recrea mites clàssics passats pel sedàs cristià, com l’edat d’or, el locus amoenus o l’adveniment del salvador, i fa un cant a la infantesa com a sistema d’organització al voltant d’un món que es presenta bidimensional: el que és governat pel bé (els àngels) i el que és entenebrit pel mal (el perill). Tot un món de referència antiga que parla del nostre món d’avui. Henri Michaux ja ho deia: un poeta és un infant.
En El bosc, Jordi Guardans actua com a performador de quatre accions, que són bàsiques en la seva poesia: guarda, avisa, anuncia i connecta. Guarda, com els poetes clàssics, el bé, patrimoni de la innocència i de la mirada. Guarda les cançons, les contarelles, el món d’infants i àvies, les maneres de fer les coses, apreses quan les àvies eren nétes, i quan les àvies d’aquestes nétes també eren nétes. El bosc guarda tot aquest món en equilibri, que dorm rere la paret de la infàmia, de la ignorància, de la solitud, de la tristesa. Avisa, com els poetes visionaris, del perill, de la temptació de caure en el perill sense saber-ne; la temptació que no és cap pecat catòlic, sinó que és caure en l’engany. Jordi Guardans ens avisa de l’engany que s’amaga rere les formes més veres. Ens avisa del llop, que al bosc és el mal i que no ha de menester caçador. Anuncia, com els poetes profètics, el bé que és invisible, el present —que és el futur que ve, diu Blai Bonet—, la bona nova, l’edat d’or, els portals que ajunten la dimensió del visible amb la de l’invisible. Connecta, com els poetes lúcids, el conscient amb l’inconscient, l’opac amb el transparent, el desconegut amb l’infant, que encara ho ha de conèixer tot.
Per això El bosc és ple de nens, de gent que són infants perquè ho han estat i no ho deixen de ser mai, fins i tot quan tenen por. El bosc és un compendi de totes aquestes accions, que funciona com un ecosistema de desenvolupament de la vida, com un anunci de l’esdevenidor, com un pessebre vivent que celebra Nadal constantment, un solstici, una mort constant i un renaixement. Entre l’estat d’hipnosi, de consciència i de sensació, Jordi Guardans actua com a mèdium d’una presència que l’empeny a omplir els arbres de desig, els crepuscles de taules parades amb les més meravelloses viandes, la mort d’esperança, el temps d’inconsistència.
No fa gaire, parlant en un racó silent de Barcelona, Jordi Guardans em va dir que tenia una idea per al proper llibre però que no sabia com envestir-la. Aleshores vaig recordar el primer cop que em va parlar del Planeta Balalaika, abans de començar a escriure de terminacions proteíniques neuronals en el llibre homònim. I quan em va parlar del verí, abans d’enfrontar-se als cants profunds de Contra venena et animalia venenosa. I quan em va descriure un somni relacionat amb el bombardament de Dresden, abans d’escriure el primer mot d’El llibre de Dresden.
A nosaltres ens agrada anar al bosc. Allà no ens miren per qui som, sinó pel que fem. I és així, talment el mèdium d’una idea que ve de l’altra banda d’aquests arbres antiguíssims, que un dia en Jordi em va dir que tenia ben clar que havia de fer un llibre que es titularia El bosc i que no sabia ben bé què seria. Ara ho sabem, però de moment pareix que no se n’ha temut ningú. Crec que ja n’és ben bé hora. I que per moltes hores ell continuï establint contacte amb el primigeni, amb l’esdevenidor, amb el transparent.
En aquesta obra singular, disposada en forma de prosa però mesurada mètricament amb hendecasíl·labs, podem, ja d’entrada, deixar-nos embriagar pel ritme, pel so melòdic i la consonància, és a dir, l’harmonia. Endinsar-se en “el bosc” comporta, però, moltes altres coses que caldrà anar enumerant, amb l’únic ànim de descriure les sensacions que hom viu en una lectura que depassa, segons que sembla, els constrenyiments de la interpretació canònica.
A diferència del James Joyce, per exemple, del Finnegans Wake, on el discurs és un flux (o garbuix) de consciència des de la primera pàgina, que es va accelerant fins a extrems agramaticals, en un deliri aparentment controlat però realment desbocat, Jordi Guardans es fixa una brida prou exacta basada en el vers esmentat i, principalment, un patró anapèstic amb poques concessions al iambe.
D’altra banda, El bosc planteja una qüestió fonamental, que fa referència al “com llegim”. Perquè és natural que estiguem mediatitzats pel procés hermenèutic de lectura, que és el principi que regeix el logos, allò que s’ensenya a les aules com a mínim des dels temps de la paideia. Això ens porta a la qüestió de “com escrivim”. Escrivim per construir sentit, i el vehicle emprat ha de ser necessàriament fonamental. Cal molt de coratge, i força de voluntat, i convicció, per llançar-se a una aventura com la de l’escriptura d’un llibre com El bosc. Mantra? Oració mental, però sobretot oració vocal. La poesia diuen que és aire articulat. I entre el so i el sentit, l’autor d’ El bosc opta pel so, abandonant-s’hi. El sentit ens duria lluny, en cerca d’estructures profundes. En qualsevol cas, l’exercici logoterapèutic és de primer ordre, ple de missatges enviats en una ampolla. La música verbal és sempre un massatge per a la ment. El passatge de la prosa al vers per tornar a la prosa és un viatge rutilant. Com anar de la paraula al cant; del pas a la dansa, per tornar a fer passos. Actes i somnis. Somiar despert és com escriure cantant. Ens lliurem a la música de la paraula per fer-nos més presents a nosaltres mateixos. El cant és més real que la paraula plana.
Amb els mots engrapem la realitat i el somni. I ho fixem tot en la pàgina. Però per a ser dit. Per a ser cantat o recitat, entonat o declamat, tant se val. D’entre les formes de màgia, potser la de la música és la de ser música. Al que ens cal tendir és al que Paul Valéry en deia “l’estat cantant”. Fantàstic! Com diu literalment: “l’excitació d’aquest pressentiment d’una plenitud d’energia que ens banya.”
Ya está en las librerías la obra poética completa de Jordi Guardans, La presència del transparent (Pagès Editors, 168. Lleida, 2014), que incluye un trabajo extra, El missatger. ¿Quién lo iba a decir? Tan joven y con obra completa. A lo mejor la juventud del poeta era esto, ir creciendo durante un montón de años para publicar un todo que no lo es (Jordi ya está escribiendo de nuevo y para alegría nuestra, la de los lectores, ávidos de una compañía útero y una compañía cósmica) y decir, hasta aquí he llegado, aquí lo tenéis, y el círculo lo cerrará lo de siempre, pero yo no. (...)
Contra venena et animalia venenosa deu el títol a l'obra de Iohannis Aegidii Zamorensis: Liber contra venena et animalia venenosa (entre 1289 i 1295). El llibre consta de dinou tractats , secundum ordinem alphabeti. És un llibre de verins, però no de verins a l´ús, perquè curiosament només dedica dos tractats al món mineral i dotze al món vegetal. La resta de tractats estan dedicats al món animal , on hi inserta animals terribles, animals mítics i animals quotidians.
He leído con el corazón -porque son anunciaciones- tus versos Contra venena. [...] Tiene la originalidad profunda de las obras que marcan un estilo. Me fascina tu mundo lleno de ángeles y anunciaciones, musical y órfico ( "envenenat de boira adulta") como unas Elegías de Duíno. Lo he leído en voz alta y en voz baja para sentir mejor su musicalidad ( "acompanyada d'unes ales, d'unes ales, d'unes ales") y esos cambios repentinos de tonalidad que despiertan la emoción irreprimible del lector: "una estranya malaltia, mig de boig, d'enamorat i de poeta...".[...] Me han acompañado tus nevadas, tus luminarias y tus hogueras; y también los azules que te son tan queridos: "flors blaves", creus blaves". Gracias por ese libro, Jordi. Están en él todos los símbolos y transportes y sonidos que hacen tu lenguaje de poeta tan original. Renuncio a hablar del trabajo de artesano paciente que hay en esta obra de arte, porque sé que no te gustaría ponerle precio a tu regalo. Creo que la crítica reconocerá que este libro sólo puede darse en la madurez absoluta ( técnica y humana) de un gran poeta. Tienes un mundo interior rilkeano -iluminado con una luz de retablo- pero desde tu claustro de poeta mediterráneo se divisa la "mar blava". Gracias. sigue adelante. Más lejos no puedes llegar, pero nos descubrirás otras anunciaciones.
Això s'ha de llegir agenollat !!! és genial !!!!!
Després de publicar un parell de llibres de poemes i una peça teatral fins el 1994, Jordi Guardans inicia una etapa de gran fecunditat amb la publicació d'El Rèquiem blau (2002), Montserrat (2003) i Abbà (2006), i té altres textos poètics i teatrals al calaix. Sens dubte, es tracta, com diu Pere Gimferrer al primer dels tres llibres esmentats [ El Rèqiem bau (20002)], d'una veu 'inconfusible i única'. Sorprèn la forma com Jordi Guardans és capaç de forçar la lògica del llenguatge sense perdre ni un bri d'humanitat. Als seus poemes hi ha una riquesa verbal enlluernadora i una varietat de registres sorprenent. En alguns d'aquests poemes, hi veiem una gran afinitat amb les cançons que Ester Formosa, el mateix autor i jo hem triat per a aquest disc. Guardans ens va passar a l'Ester i a mi una gravació on ell mateix, acompanyant-se del piano, cantava les seves lletres i les seves músiques, i tant les unes com les altres ens van fascinar. Hi vam veure aquesta veu inconfusible i única de què parlava Gimferrer. De fet, una de les cançons és inclosa en el seu darrer llibre [Abbà (2006)], i alguns dels poemes podrien sens dubte convertir-se també en cançons. S'hi mesclen i hi conviuen un to elegíac i un humor que la imaginació i la tendresa no deixen arribar al sarcasme. I és admirable com, per a cadascuna de les lletres, Guardans sap trobar una música personalíssima i d'una varietat formal que s'ajusta perfectament als textos. Ester Formosa i Maurici Villavecchia han cregut que, després de col.laborar en altres recitals i gravacions, les cançons de Jordi Guardans encaixaven perfectamen dins una trajectòria i uns interessos molt personals, i per això han emprès aquest treball amb entusiasme i una gran il.lusió
Espero conocerte un día personalmente, porque tengo una curiosidad infinita por saber si nuestros ángeles se reconocen. He leido con emoción el libro. Y lo he llevado conmigo en mis paseos entre las campanas del Pi y las de Santa María: 'Passeja amb mi sota la Lluna del perdó…'. Los ángeles del Exilio me han llevado hasta Banys Nous y los rincones de la antigua judería.
Las antologías suelen poner al descubierto las ausencias del ángel (el ángel es revelador incluso en su silencio). Pero en esta antología de tu obra ocurre lo contrario: hay una voz coral (¿hay algo más angélico que el coro?) que sale del fondo de tus versos, convirtiendo las contradicciones humanas en polifonía.
De todos tus versos (sangre y agua, pena, barro y cristal y fuego) me gustan más los 'invisibles' (ya me entiendes, los que están hechos de aire, de llamadas que se lleva el viento, de luz de cuna, manos vestidas de ala, de blancos que pasan sobre el blanco, de esas plumas que pierde un 'vell colom a l'alba'). Los invisibles -como decía Rilke- tienen ya la feina feta. 'Si arribo a vell morint-me de fred, voldria que m'acabés de matar, allò que fa la neu més pura'. Sólo alcanza la nieve quien encuentra a la Magna Mater en la montaña blanca. Pietà. (…)
En la introducción de Carles Guillén -intensamente sentida, escrita a vuelo de ángel- he disfrutado mucho las referencias al maestro Ors. (…) También me parece vislumbrar en tu obra la llum del llum de Llull. (…)
Creo haberte dicho en otra ocasión cuánta luz para volar encuentro en tu Rèquiem blau que, en su exaltación, me hace soñar en los cielos nocturnos de Van Gogh. Però hay otros muchos versos tuyos que me llegan hasta este rincón sin tiempo donde intento vivir. Me parece extraordinario, en toda su pureza desencantada, 'Als set anys se'm va escapar el barquet que tenía…'…Los barcos de los niños en los estanques, mi buen amigo, se van siempre con Rimbaud.
Lo que más me llega de tu obra, querido Jordi, es que despierta las alertas de mi vida y, como soy viejo, ya puedes pensar que tengo la vigilia más larga que el sueño. El ritmo de tus versos -lo más peligroso del ángel- hace temblar a la llama bien guardada de mi corazón. 'Cavalco, cavalco, l'amor que m'espera…sóc terra molt vella les nits d'utopia'. Delirio de lluvia, magnífico temblor ángel. O la rondalla en octosílabos: 'A caçar va un caçador/ en un dia trist de veres…'.
Me gusta mucho la idea de unir el ángel al perill. Del ángel son miracles i mirallets. Pero del ángel es también la mirada que no engaña. (…)
Un fuerte abrazo, amigo. Que el Hombre te conserve 'la teva veu ja tan cansada de defensar l'àngel que portes' (permíteme el juego con tus propios versos). (…)
Et volia demanar, si et va bé, que em fessis un petit text sobre la teva vinculació amb en Jordi Guardans i alguna nota sobre aquestes dues cançons a partir de poemes seus, per a un article que es titularà "El dinar dels muts" i "He perdut el mar": Jordi Guardans & Gerard Quintana" on parlaré, a més, de la seva vinculació amb la música i del seu nou llibre (feia temps que un llibre de poesia no m'arribava tan endins, per la seva lluita entre vida i poesia d'una forma tan potent, personal i universal alhora)
Vaig conèixer el Jordi Guardans al davant de la Catedral de Barcelona, en una entrevista per parlar del Forum de les Cultures d'una manera crítica i subjectiva, amb la revista "El triangle". Ell portava un esparadrap al front amb una paraula escrita: TENDRESA.
Han passat uns quants anys i uns quants llibres. A partir d'aquella trobada vam mantenir el contacte, de fet aquell primer dia no trobàvem la forma d'acomiadar-nos. Em va passar un llibre seu, El Rèquiem blau. La seva lectura em va resultar tan entenedora i transparent que m'abraçava de cap a peus. Cada poema em cantava la seva melodia i cada paraula prenia el seu sentit més profund, amb senzillesa i sense hermetismes. El Jordi em va dir més endavant que quan agafa un llibre de poesia i a la primera pàgina ja ha de menester el diccionari més de tres vegades, l'abandona tot seguit a la prestatgeria.
La darrera faceta que vaig conèixer del Jordi Guardans, és la de compositor. Maria del Mar Bonet o Ester Formosa han enregistrat les seves cançons, per exemple. Però fins ara, de moment, sempre que he tingut alguna paraula seva a la boca ha estat després d'haver posat música a algun dels seus poemes.
El primer impacte d'El Rèquiem blau, es va traduir en dus cançons fruit dels poemes d'aquest petit gran llibre. Van ser, "El dinar dels muts" i "He perdut el mar". Del primer em va captivar la tendresa amb la qual en Jordi cuina els seus versos per a una societat comandada per la por. Del segon, em va impactar aquesta metàfora resolta en el vers: " (...) que el mar de llàgrimes és el mar", un mar que el poema diu adormit. D'una manera instintiva tot va prendre forma, i fins avui segueixo implicat en la poesia d'en Jordi Guardans, sempre amb algun projecte i alguna complicitat pendents.
Recordo d'ell fins i tot els llibres que no ha publicat, com El diccionari de les sabates gastades, o els publicats, Abbà, Planeta Balalaika, Els àngels i el perill, Montserrat..., i fins i tot recordo els que encara ha d'escriure, n'estic segur, allà al seu deliciós espai de l'Eixample en companyia del Secretari, netejant la vida de qualsevol verí
(...) Com podeu veure, es tracta d'un autor que, tot i moure's lluny dels cercles culturals més convencionals, ha aconseguit fer-se un lloc en el panorama poètic de casa nostra.
I no és fàcil, perquè la poesia de Guardans reflecteix un món molt personal que la fa especialment críptica. El lector té la sensació que li manquen claus per a desxifrar-ne el sentit. En contrapartida, el poeta ens regala versos amb un alt sentit del ritme i una musicalitat corprenedores, alhora que dibuixa un univers amb una imatgeria molt suggerent: 'Naixerà, prematura, per l'autopista que no va enlloc. Conduint la mare en pena, el seu part tindrà regust d'alcohol, ginebra, enrenou, ambulància, crit de sirena: serà antena més alta que l'atmosfera'.
El poeta intenta desxifrar una 'altra' realitat, amagada sota noms com destí o atzar i que a Abbà s'omple d'imatgeria religiosa (àngels, inferns, màrtirs, ànimes, messies) interpretada des d'una perspectiva heterodoxa. Guardans construeix un cosmos poètic -mai millor dit- on hi apareixen també estels, Vies làcties, extraterrestres, astronautes… I per sobre de tot un Abbà (el crit d'ajuda de Jesús a l'hort de les oliveres) s'erigeix com una potència paternal: 'Abba, que em costa molt d'imaginar-te/ quan cerco sort amb cartes dels teus àngels,/ jugant amb foc, l'infern de massa dies,/ perill d'amor, perill de la tendresa,/ putes amb por m'ensenyen el perill.'
L'amenaça sempre està present, la de la realitat quotidiana que ens allunya d'aquella més primigènia, innocent, que perdérem a la infantesa, gairebé al moment de néixer i que, potser, només recobrarem al llindar de la mort. El paper del poeta és intentar expressar-la, tot i que només pot ser dita a través de metàfores i, sovint, només amb els silencis: 'hi ha dues paraules/ simultànies,/la paraula oficial,/ la que és paraula,/ i la que és d'un alfabet/ que calla, malgrat/ que molts poemes en silenci/ la destaquin.'
No estem sols, però. Al nostre voltant, els àngels. I homes, com el mariner i el jardiner, que mantenen una espurna d'aquesta bondat essencial. Encara hi ha lloc per a l'esperança: 'Som lluny de l'infern/ i del temporal/ que neteja el mal/ per no patir mai/ enmig de l'espai./ Com aquell mirar/ d'aquell mariner,/ d'aquell jardiner/ que ens va enamorar.' (…)
No fa pas gaires anys que vaig trobar el poeta en un pis de la Plaça de la Catedral. Jo feia cua en una tanda d'entrevistes que havia organizat un setmanari al voltant de l'imminent Forum de les Cultures. Ell era l'entrevistat anterior.
Quan vaig acabar vam marxar tots dos junts, i des d'aquell dia sé que no ens tornarem a separar mai més. Em va regalar un tresor anomenat El Rèquiem blau i una muntanya de nom Montserrat. Més endavant em va fer confident del seu, inèdit i enginyós, Diccionari de les sabates gastades i em va deixar tastar les crues meravelles del seu recent Abbà.
A hores d'ara, puc dir que la poesia d'en Jordi Guardans ha passat a ser una peça fonamental del meu engranatge vital i també de la meva obra.
Gràcies amic.
Aunque soy lento leyendo en el 'blau' (leo deprisa en otros colores que me despiertan menos emociones), creo que ya llevo en mi pañuelo algunas lágrimas de tu bellísimo libro.(…)
Gracias por El Rèquiem blau que, a pesar de su delicado tono elegíaco, me ha recordado dulces momentos de infancia, cuando mi abuela entraba a despertarme oliendo a nomeolvides azules. Encontraste, amigo Jordi, el perfume que buscabas para la fiesta de la poesía. Y encontraste también ese secreto que, para mí, es la clave de la buena poesía: las palabras nuevas en las viejas (el Magníficat, de la mare de neu) y las elegías tristes que se vuelven canciones alegres (set dies malalties…set dies alegries).
No sé si, en algún tiempo lejano, fuiste amigo de Novalis en 'el jardí de flors blaves de l'exili', pero yo diría que has sido también compañero de Heine y de Rilke, de Durero y de Brahms. Quizás encontraste estos ángeles en tus paseos por Barcelona -ciudad angélica- o en algunos retablos de aquellos maestros que llamaban 'primitivos' y que pintaban con un temblor de alas.
Veo que, delante de la belleza, presientes la muerte. Quizá porque somos hijos de una época matricida que olvida y mata las abuelas. Pero compartimos el amor y la esperanza del mar (incluso el de lágrimas). Y no me deja tristeza sino calor este Rèquiem tuyo, donde -en medio del frío- aparecen tantos niños y tantas calles iluminadas, como un paseo en la noche de los misterios navideños."Els psiquiatres i l'avenç de la psiquiatria, el coneixement del cervell, són molt importants. Però alerta! tenia una amiga monja de clausura carmelita, la Christine Kaufmann, que acceptava que Santa Teresa i Sant Joan de la Creu avui estarien tractats amb Leponex."
"El poeta és aquell que se sorprèn per coses que a l'altra gent no li sorprenen. Des d'aquesta dimensió el poeta és una mena de mèdium. Dins de la realitat hi ha un moviment que el poeta ha de caçar amb metàfores.
El meu món està ple de visions reals, bones i dolentes. És evident la meva devoció pels àngels, però també parlo sempre de la por que em fan els llops, siguin aquest esperits, cardenals o ganivets amagats (...) El poeta parla amb la metàfora i jo la utilitzo, per al bé i per al mal. Però tant les devocions com les pors que he dit són reals com el despertador de la tauleta de nit."
"Els psiquiatres i l'avenç de la psiquiatria, el coneixement del cervell, són molt importants. Però alerta! tenia una amiga monja de clausura carmelita, la Christine Kaufmann, que acceptava que Santa Teresa i Sant Joan de la Creu avui estarien tractats amb Leponex."
"El poeta és aquell que se sorprèn per coses que a l'altra gent no li sorprenen. Des d'aquesta dimensió el poeta és una mena de mèdium. Dins de la realitat hi ha un moviment que el poeta ha de caçar amb metàfores.
Benvolgut Jordi,
t'agraeixo el privilegi d'haver pogut llegir Montserrat així en lletra encara tendra. és un llibre molt ambiciós i no poques vegades aconsegueix d'inscriure's i cabdellar la mateixa llargada del temps.
Aquests dies he estat escrivint sobre Montserrat i la veu verdagueriana de les muntanyes i les torres amb creu de Gaudí i l'amontserratament de les ruïnes que veu Maragall en Gaudí… Per això m'ha agradat molt de llegir la mena de Montserrat tan genuí (amb la llana blanca, la molla blanca del pa, l'ànima massa blanca i les veus blanques…) que aixeques en aquesta columna de text, estrat a estrat. Els estrats els aixeques, però els aixeques de dins. De vegades el teu llibre em recorda a aquestes cates que extreuen els geòlegs en forma de llarguíssimes i profundes columnes de sediments. (…)
Només per la primera part, de ritmes accentuals insòlits, que hem estat molt pocs a freqüentar en català, coneixem el motiu d'aquest Rèquiem blau: es tracta d'una elegia, i cal llegir-lo des d'aquest angle personalíssim, tot i que les dades objectives de la figura evocada ultrapassin el clos privat.
Però de qui parlen aquests poemes no és d'una nissaga, ni menys encara d'un nom i d'un cognom, sinó d'una persona concreta, del seu paper en l'imaginari afectiu -i en la realitat afectiva i efectiva- de l'autor.
El desplegament -amb aptesa singular- d'aquelles mètriques inusuals a què acabo d'al.ludir cedeix després ràpidament lloc a una escriptura molt més el.líptica: sense la primera part, les altres només ens permetrien d'entrellucar el detonador del mecanisme, i, disparades com són en direccions diverses, esdevindrien, a voltes, hermètiques. Inversament, la presència de la primera part atorga ple sentit a la desfilada d'imatges com 'La Joana d'Arc del carrer Perill', i assolim així, d'un costat, el territori de la revolta i de la subversió moral, i, de l'altre, el jardí arrasat de la tendresa.
Sobta, sempre, la capacitat d'atènyer el nervi viu del líric genuí: en gairebé deu anys de silenci públic, d'ençà del seu darrer lliurament editat, el poeta ha conquerit no tan sols una versalitat expressiva gens habitual, sinó també una seguretat de to que no exclou la vulnerabilitat que no estalvia, si s'escau, ni la invectiva ni l'enigma.
La veu és, a la seva manera, inconfusible i única: els mots són a vegades torbadors, o bé per inesperats o bé per canviants tornassolats, com si el poeta tingués el do de trobar sempre el viarany de la fuga cap a contrades inaudites.
Tot plegat és indubtablement un plant; però el poeta es dreça i increpa i percaça i finalment es retroba tot sol amb si mateix, a l'espill del poema. és llavors que els lectors veiem que té la nostra cara.