T’escric des de Granada

“Adolfo Osta, Carles Rebassa, Ester Formosa, Gerard Quintana, Sílvia Comes i Túrnez & Sesé canten Jordi Guardans. T’escric des de Granada”. Ed. Musica Global. 2010.
Lletra i música: Jordi Guardans.
Cada intèrpret va fer els arranjaments de les seves dues cançons amb total llibertat.
Dibuix de la coberta i de l’interior del llibret de les lletres: Jordi Guardans, “Quadern de viatge. Siena”, 1980.
Disseny de la carpeta: Txell Gràcia.
Les fotografies són d’en Martí Fradera, Barcelona, 2009.

T’escric des de Granada

  • 1.T’escric des de Granada
  • 1.T’escric des de Granada

    T’escric des del Paseo de los Tristes
    on van els que han perdut sort i sabates,
    descalç com Boabdil des de l’Alhambra
    m’han saquejat la casa i la bellesa
    amb un atac que no me l’esperava,
    gavinetada d’aigua de rosada
    d’un home platejat com un miracle
    de lluna regalant mil meravelles,
    de lluna regalant mil meravelles…

    Dimonis emprenyats si m’enamoro:
    s’encèn la casa bona que m’espera
    i acaba cremant sempre l’alegria,
    t’escric des del Paseo de los Tristes,
    t’escric des del Paseo de los Tristes…

    I plora Boabdil des de l’Alhambra
    i no l’importa que li diguin dona
    o que és un guerrer dolç, impresentable,
    tenir el cor de mel i què? Què passa?
    i l’home que m’estimo és ja desfeta,
    el seu dolç calçotet que se m’escapa
    tot ple de penes, llunes i d’estrella
    i de besades plenes de fortuna
    i de besades plenes de fortuna…

    Pregària d’una nit desesperada,
    de mort valenta, blanca i sentenciada,
    records del sacrifici necessari
    escrit en el petó que sempre porto,
    amor enamorat de l’aventura,
    estranya fam de llum assedegada,
    bevent camins perduts per tornar a casa
    t’escric des del Paseo de los Tristes,
    t’escric des del Paseo de los Tristes…

    T’escric i t’escriuré des de Granada
    quan s’hagi mort de nou una besada

  • 2.Cançó de lluna plena.
  • 2.Cançó de lluna plena.

    Hi ha una cançó de lluna plena
    i un gran saló molt solitari
    on ja no ballen ni els dolors,
    el que no entenc és per què ara
    en el saló buit i polsós
    hi ha una bombeta que s’ha encès
    amb la cançó de lluna plena.

    Hi ha una cançó de lluna plena,
    brilla la vida i la mentida
    i la ferida que es va fent,
    m’estèn la mà que és forta i bona
    ja sé que ballo malament,
    hi ha una bombeta que s’ha encès
    perquè ve l’àngel i el pecat
    amb la cançó de lluna plena.

    Hi ha una cançó de lluna plena
    i un casament enamorat,
    petó a la boca a Jesucrist,
    si algú amb mi balla em sento vell,
    i és que jo ballo fosc i trist,
    hi ha una bombeta que s’ha encès
    en el saló buit i polsós,
    hi ha una bombeta que s’ha encès
    i alguna festa que s’estrena,

    hi ha una cançó de lluna plena.

  • 3.Volar serà nou.
  • 3.Volar serà nou.

    Es mor fent homenatge
    a l’ovni que l’ha encès
    i el seu poc equipatge
    serà estrany i de pes.

    Suada aquesta vida
    que l’ha endollat al sol
    s’acosta la sortida
    del que serà el seu vol.

    Volar li serà nou
    o potser no tant,
    un fred conegut
    l’està acomiadant.

    Vol que corri molt
    aquest darrer tren,
    és un vell tossut
    i també és un nen,
    no vol espantar-se
    o depèn.

    Algun dels nostres savis
    quan marxen fan plorar,
    ens deixen mel al llavis
    i el món s’ha de regar.

    Els nens són la bandera,
    hereten els senyals,
    passar per la frontera
    fent molts passos en fals.

    Volar li serà nou
    o potser no tant,
    un fred conegut
    l’està acomiadant.

    Vol que corri molt
    aquest darrer tren,
    és un vell tossut
    i també és un nen,
    no vol espantar-se
    o depèn.

    Li costa fer contacte
    ha de jugar aquells jocs
    d’aquell infant exacte
    i molts petons són pocs.

    Sabent que hi ha finestres
    que no podem obrir
    potser els extraterrestres
    les obren al morir.

    Volar li serà nou
    o potser no tant,
    un fred conegut
    l’està acomiadant.

    Vol que corri molt
    aquest darrer tren,
    és un vell tossut
    i també és un nen,
    no vol espantar-se
    o depèn.

    Es mor, vol tornar a casa
    amb l’ovni maternal,
    damunt del cap l’espasadel somni original.

  • 4.La veu del mar.
  • 4.La veu del mar.

    La veu del mar tan sonora
    matant els sacrificats,
    donant amor quan és l’hora
    de molts petons ofegats,
    la veu del mar tan sonora
    i els horitzonts espantats.

    La veu del mar tan sonora
    ens va donant les arrels,
    que ens diu que som llum de fora
    pregàries pobres i anhels,
    la veu del mar tan sonora
    fins que tornem als estels.

    La veu del mar tan sonora
    és com un clam a la nit,
    consol per tothom qui plora
    la llar del seu esperit,
    la veu del mar tan sonora
    ens fa pacífic el crit.

    La veu del mar tan sonora
    és la cançó general,
    avui que el cel ens honora
    ningú no ens podrà fer mal,
    la veu del mar tan sonora
    ens fa mirar cap a dalt.

    La veu del mar tan sonora
    té veus de morts en el fons,
    així se sent tot alhora
    quan ens recorda nous mons,
    la veu del mar tan sonora
    també és la veu dels taurons.

    La veu del mar tan sonora
    ens va mullant lentament,
    l’infern és ben a la vora
    i ens vol cremar intensament,
    la veu del mar tan sonora
    motor per l’enlairement
    de cadascú a la seva hora.

  • 5.Alerta pescadors.
  • 5.Alerta pescadors.

    Dins del bosc encantat
    les tombes són sagrades,
    cobertes d’humitat
    les veig ressuscitades.

    Hi ha mares i hi ha fills
    lligats per les estrelles,
    tothom sap els perills
    d’aquestes meravelles.

    Alerta pescadors
    que en els peixos de plata
    hi ha molts peixos traïdors
    amb la mateixa escata.

    Si diuen que nedar
    és com aprendre a viure,
    hi ha un nen per ofegar
    i un nen per sobreviure.

    Potser és que quan ets nen
    tens la veu connectada
    a l’endoll d’on depèn
    la nostra matinada.

    I quan veus un ocell
    que menja les engrunes,
    recordes que et fas vell
    cercant llum entre runes.

    Bellesa de resar
    al nostre gran misteri,
    bellesa de plorar
    si algú perd el sederi.

    De fet ningú no sap
    per què la mort s’arrela,
    que no depèn del cap
    la guerra paral·lela.

    Brindem pel dia blau,
    que la sort ens empari,
    la pluja blava cau
    i no hi ha qui la pari.

    I així al bosc encantat
    els arbres són gegants,
    i hi ha qui els ha escoltat
    i s’han tornat més sants.

    I som com l’horitzó
    d’un mar que ens ha inspirat
    l’amor i Déu ni do
    de com ens ha mullat.

  • 6.Blava bandera.
  • 6.Blava bandera.

    Festa de núvols quasi segura
    després que el vent bufi sort,
    perquè l’amor és pluja futura
    i sóc un riu quasi mort.

    Blava bandera, d’ànima blava,
    que véns del cel principal,
    a la nit seca no t’esperava
    i em vas mullant el que cal.

    Per molt car que ens costi
    fer-nos nit i dia,
    vull que el cel s’acosti
    i ens doni alegria,
    vull que l’aigua parli
    de com tu m’estimes
    perquè vull donar-li
    tot el que m’animes.

    La nostra festa mata sequera
    perquè tu em véns a mullar,
    hem d’estimar-nos sense frontera
    i veure els núvols regar.

    Regarem somnis amb les mans netes
    perquè plegats comencem
    a veure en somnis llavors secretes
    que amb els petons plantarem.

    Per molt car que ens costi
    fer-nos nit i dia,
    vull que el cel s’acosti
    i ens doni alegria,
    vull que l’aigua parli
    de com tu m’estimes
    perquè vull donar-li
    tot el que m’animes.

    Festa de pluja, amor sense mida
    i vull ser un riu que ho fa bé,
    vull estimar-te i vull donar vida
    a allò que al blat li convé.

    Vull despullar-te, vull que em despullis
    sigui de dia o de nit.
    Vull escollir-te, vull que m’escullis
    perquè s’acabi el meu crit.

    Per molt car que ens costi
    fer-nos nit i dia,
    vull que el cel s’acosti
    i ens doni alegria,
    vull que l’aigua parli
    de com tu m’estimes
    perquè vull donar-li
    tot el que m’animes.

    Que el teu amor no mori, que creixi,
    seré per tu el seu bressol,
    si tu m’ajudes fes que no deixi
    tot el que la vida vol.
    Vol les besades, vol les espurnes,
    vol un planeta amarat,
    de pistes noves que són nocturnes
    per fer molt blanc el pecat.

    Per molt car que ens costi
    fer-nos nit i dia,
    vull que el cel s’acosti
    i ens doni alegria,
    vull que l’aigua parli
    de com tu m’estimes
    perquè vull donar-li
    tot el que m’animes.

  • 7.La vida enreda.
  • 7.La vida enreda.

    La vida enreda
    crims i persones
    amor no deixis
    que mori a estones.

    Hi ha un crit que queda
    i un crit que passa,
    amor no deixis
    que calli massa.

    Si tu m’espies jo t’espio
    els peixos blancs de la mirada,
    si tu et refies jo em refio
    d’aquesta nit amenaçada.

    Anells de pluja
    que vas posar-me,
    amor no deixis
    mai de mullar-me.

    Si l’ombra puja
    per amagar-me,
    amor no deixis
    mai de trobar-me.

    Si tu m’espies jo t’espio
    els peixos blancs de la mirada,
    si tu et refies jo em refio
    d’aquesta nit amenaçada.

    Besades pures,
    pells estimades,
    amor no deixis
    mai les onades.

    Som criatures
    cercant fortuna,
    amor no deixis
    plorar la lluna.

  • 8.On anem?
  • 8.On anem?

    Quantes mirades
    de bona gent
    moren cremades,
    es van perdent.

    Fem la cadena
    amb els petons,
    dolços amb pena
    plens d’il·lusions.

    On anem?

    Quantes mirades
    de cor valent,
    mai trepitjades
    són com el vent.

    Així es bateja
    el gran secret,
    així es neteja
    i es posa dret.

    On anem?

    Quantes mirades
    van aprenent
    de les albades
    per anar fent.

    El sol que puja
    en el desert,
    pena de pluja
    al cel obert.

    Quantes mirades
    entre la gent,
    mal connectades
    van malament.

    Mirada neta
    i trobarem
    un nou planeta
    i ens mirarem.

    On anem? On anem?

    Quantes mirades
    són un lament,
    molt apagades
    poca corrent.

    Brillant que calla
    al cel més clar,
    hi ha la canalla
    que el pot trobar.

    On anem? On anem?

    Quantes mirades
    donen corrent,
    assedegades
    d’amor urgent.

    Mirada neta
    i trobarem
    un nou planeta
    i ens mirarem.

    On anem?

    Brillant que calla
    al cel més clar,
    hi ha la canalla
    que el pot trobar.

    On anem ?

  • 9.Llum blanca.
  • 9.Llum blanca.

    Blanca la núvia
    que avui s’ha casat,
    amb la corona
    de la llibertat.

    Blanques les flors
    del jardí de les neus,
    mel ben gelada
    que escalfen els déus.

    Blanca llum de mitjanit,
    que il·lumina barques velles,
    blanca pesca, peix traït,
    vell combat de les estrelles.

    Blanca la bandera gran,
    dels soldats del somni lliure,
    blanc el núvol de l’infant,
    que ha mirat de sobreviure.

    Blanca nit pura
    de l’enamorat,
    que estimant-te
    l’hivern ha trobat.

    Blanca insegura
    la barca del port,
    la que quan brilla
    s’assembla a la mort.

    Blanca llum de mitjanit,
    que il·lumina barques velles,
    blanca pesca, peix traït,
    vell combat de les estrelles.

    Blanca la bandera gran,
    dels soldats del somni lliure,
    blanc el núvol de l’infant,
    que ha mirat de sobreviure.

    Blanca la llana
    del xai pasturant,
    ple d’amenaces
    el verd va menjant.

    Blanca l’escuma
    fanàtic estol,
    mireu la lluna
    vestida de dol.

    Blanca llum de mitjanit…

  • 10.Camí de pujada.
  • 10.Camí de pujada.

    Tanta pujada ens fa aquest camí
    que hem d’ajudar-nos per poder seguir,
    hi ha les sabates que hem de trobar
    per enllustrar-les sense parar
    i posar cara de dia blau.

    Hi ha qui ajuda a aquell que ja cau,
    que cau a terra pujant a la pau,
    sort que estimar-te fa de consol
    i així el paisatge no va de dol
    quan veig que passa un dia trist.

    Quanta tristesa que haurem d’escombrar,
    quantes escombres haurem de robar,
    vidres trencats amenacen arreu,
    sagnen els peus i la sang de la creu.

    Tant de misteri quan tots caminem,
    hi ha algú que vol que tots ensopeguem,
    les veus cansades i tant se val,
    neixen veus noves per no fer mal
    que vénen núvols i el dia plou.

    Arriba el dia d’algun camí nou
    que fa baixada i el cor tot ho mou,
    hi ha les sabates que ens hem guanyat
    per les ferides que ens hem trobat.
    Que el vent escampi llavors de blat.

  • 11.La burilla.
  • 11.La burilla.

    Tota ella era de lluna,
    en sentit platejat,
    els ulls donant fortuna
    als que havien plorat.

    Si veia una mirada
    molt bruta al davant,
    era porta tancada,
    les rates fàstic fan.

    No era venjativa
    amb els que feien mal,
    cremava una oliva
    i ho feia tal com cal.

    Era bona cuinera,
    cuinava bona sort,
    menjar de primavera,
    pels bruts feia llop mort.

    Era la ben plantada,
    la planta dels estels,
    creixia amb mar salada,
    regust de caramels.

    Perfum de les flassades,
    de penes i llençols,
    ballava a les albades
    pels que ploraven sols.

    Vestida molt senzilla
    acompanyant l’atzar,
    de la vida era filla
    va néixer com un far.

    I mai no es va sorprendre
    del món i dels taurons,
    tan sàvia que va aprendre
    a imaginar nous mons.

    Nous mons i nous planetes,
    contactes de germans,
    cremant guspires netes
    per estendre les mans.

    Somniava extraterrestres
    més bons que el sucre dolç,
    entrant per les finestres
    com si fossin la pols.

    Però estava malalta,
    més vella que la neu,
    la febre era molt alta
    fins que va dir-me adéu.

    Cendrer on està enterrada,
    que ja se m’ha acabat,
    burilla desitjada
    del tot me l’he fumat.

  • 12.Àngels.
  • 12.Àngels.

    Ets volat de mena, ningú no pot
    escoltar-te seriosament,
    tu què fas? Encens moltes espelmes,
    i repeteixes que són senyals de llum
    perquè estimes els àngels,
    dius que volen fer-nos companyia
    de debò! Que els àngels són
    els missatgers de les estrelles,
    que tenim àngels però que no en fem cas.
    Fins i tot parles de l’àngel de la guarda,
    dius que l’agafes de la mà, bé
    i a sobre dius que amb ell camines,
    que et guia amb mapes d’esperança.
    Digues, perquè inventes bajanades?
    Estàs sol? Et passa alguna cosa?
    D’acord, no cridis tant que ja t’escolto,
    parles de Betlem i de Mahoma,
    de Maria i també d’anuncis
    en les ambulàncies, en els hospitals,
    en les pastisseries, parles d’àngels
    d’urgència que somriuen i calmen.
    Àngels! I a sobre dius arcàngels
    amb missatges agosarats, i no entens
    per què ningú no et pren seriosament!
    I parles dels que són custodis. Al coixí
    fan que t’adormis i somniïs
    en no fer mal a ningú. La llum,
    sempre la llum, la nit és fosca,
    massa fosca i lamentes que sovint
    la culpa sigui tota nostra, et queixes
    que et mirin com si fossis boig,
    o com si no haguessis crescut prou.
    Àngels! Insisteixes ple de pena,
    i murmures que no són bajanades,
    que no són bromes ni impostures.
    Àngels…, resisteixes i proclames
    que són amics, missatgers de tendresa,
    lluny, molt lluny de tot allò que enganya,
    els fanatismes, les religions plenes
    de vida bruta, prostituïda, criminal.
    Dius que els àngels de seguida
    ens estimen, només cal que siguem lliures,
    que anem de bones i res més. Plores
    la gran trampa de la serp, trencant
    contacte amb ells, contacte d’innocència.
    Mires i mires mentre m’expliques l’aventura
    com ens calen, àngels, àngels,
    l’aventura, sí, l’aventura de què parlen
    les estrelles, de l’amor, del viatge
    ple de llum, àngels, sí, que van i vénen,
    que són aquí, sempre, contacte,
    que són aquí.


© 2020 IndianWebs